21/04/2012

Deliris de grandesa

2 min

Ara tot és gran . La grandesa està d'oferta i no costa gens entrar a l'Olimp dels excelsos. N'hi ha prou fent la feina amb una mínima destresa per guanyar-se el devaluat prestigi de ser considerat gran . Gran és el nou crac . El mot comodí que fins fa poc s'utilitzava per afalagar gratuïtament a tort i a dret dóna pas a l'adjectiu que magnifica tothom sense distincions. Diem que és gran un escriptor perquè sap expressar idees en frases curtes i ben ordenades, com en una redacció ideal de secundària. També és gran una cantant pel sol fet d'afinar i rascar la guitarra dignament al nivell d'un monitor d'esplai. I no escatimem elogis davant del divulgador científic que només repeteix curiositats llegides en revistes de ciència.

Futbolistes, grups musicals, humoristes, periodistes, artistes, programes de televisió o ràdio... segur que són tan grans com ens estem habituant a dir? No tot ha de ser gran ni té el propòsit de ser-ho. Anar pel món dient gran a tot i tothom és un símptoma de lloable generositat per part nostra, però també d'una preocupant mandra lingüística. Ens agrada alguna cosa, no sabem com definir-la, tirem pel dret i li plantem l'etiqueta de gran . Tant ens costaria ser més específics? Josep Pla deia que fumava per rumiar els adjectius. No es tracta d'afavorir el tabaquisme ni propiciar que acabem amb els dits grocs com el geni empordanès, però val la pena fer l'esforç de concretar quan valorem el que ens agrada.

En lloc de l'opció simplificada de dir-li gran , un escriptor pot ser planer, una cantant modesta i un divulgador científic un xerraire entranyable. El que ens agrada pot ser estimulant, temptador, autèntic, proper, terapèutic, atractiu, alliberador, suggeridor, evocador, paranoic... Hem desgastat la grandesa i cal afinar en les qualificacions. Surt a compte. En el nostre Univers immens no hi ha res més gran que un elogi petit.

stats