Factors estructurals del populisme

La política “patriòtica” reverteix en més inestabilitat global, com mostra el cas dels kurds

POL MORILLAS
POL MORILLAS Director del CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs)

Agència o estructura: un dels debats clàssics en relacions internacionals, que fa referència a la capacitat dels agents (actors com individus o estats) i de l’estructura (elements sistèmics) de determinar el sentit de la política global. Últimament sembla que els actors porten la iniciativa. Les maniobres de Johnson respecte al Brexit i les sortides de to de Trump, que poden fins i tot acabar en un procés d’ impeachment, són exponents del populisme que empren diversos líders internacionals.

Trump i Johnson, però també Bolsonaro o Erdogan, prefereixen una política “patriòtica”, no “globalista” –utilitzant les paraules del president nord-americà a l’Assemblea General de les Nacions Unides–. El patriotisme, el proteccionisme, les guerres comercials i les dinàmiques de suma zero es contraposen a la preferència per la cooperació internacional i el multilateralisme de líders com Macron, Merkel o Trudeau. La política “patriòtica”, a més, reverteix sovint en més inestabilitat global, com mostra la intervenció turca contra els kurds del nord de Síria arran de la retirada de les tropes nord-americanes.

La rivalitat dialèctica entre aquests agents internacionals, no obstant, queda supeditada a uns corrents de fons del sistema que s’han transformat dràsticament en les darreres dècades. En el pla polític i institucional, el sistema multilateral dissenyat després de la Segona Guerra Mundial esdevé cada cop més disfuncional, en bona part degut a la redistribució del poder a escala global. És el cas del sistema de les Nacions Unides o de l’Organització Mundial del Comerç, que tenen creixents dificultats per canalitzar de manera efectiva les demandes de reforma de les normes i els valors sorgits d’un ordre internacional obsolet.

No obstant, mentre els esquemes multilaterals sofreixen disfuncionalitats, la interdependència de la societat internacional no para de créixer. Els fluxos de persones, béns i capitals són més intensos que mai i l’era digital no respecta distàncies. Reptes com la crisi climàtica demostren la nostra interdependència (no tenim un planeta B) i demanen més cooperació multilateral per fer-hi front. Els discursos de “replegament patriòtic” (segons Bolsonaro, l’Amazònia és només dels brasilers) dificulten, però, una discussió global i una acció concertada.

La productivitat dels 'clusters' tecnològics no es transfereix fàcilment a la resta de l’economia

Aquells que critiquen la ineficiència de les institucions internacionals són, a més, els primers que impedeixen reformar-les, preferint l’aïllacionisme i les lògiques de suma zero. Fins i tot en la crisi amb l’Iran, Donald Trump reclama una aliança internacional que doni suport a la seva posició confrontacionista, un cop trencat l’acord que va reduir substancialment les capacitats de proliferació nuclear per part del règim iranià (JCPOA, per les seves sigles en anglès).

En el pla econòmic, l’OCDE ha rebaixat en el seu darrer informe la previsió de creixement mundial al nivell més baix des del començament de la crisi financera. Factors de fons com les creixents desigualtats, l’empobriment de les classes mitjanes o l’excessiva concentració de la riquesa se sumen a les amenaces de guerres comercials, un Brexit dur o la desacceleració de potències econòmiques com Alemanya.

Alguna cosa no funciona en l’estructura de l’economia internacional quan, després d’una dècada de tipus d’interès sota mínims, la inversió i el consum no acaben d’arrancar. Part de la resposta rau en l’element disruptiu generat pels nous models productius basats en la tecnologia. Clústers territorials molt determinats com Silicon Valley (Estats Units) o Shenzhen (Xina) concentren la major part de la inversió, la innovació, la mobilitat de talent i la riquesa; però la seva productivitat no es transfereix fàcilment a la resta de l’economia.

L’acumulació de riquesa en poques mans no reverteix necessàriament en un augment del consum i la inversió en altres sectors, mentre que les grans companyies digitals (Facebook, Amazon o eBay) no són objecte d’una fiscalitat a l’alçada dels seus beneficis. La seva deslocalització, a més, fomenta dinàmiques de competència fiscal entre països que es barallen per allotjar les seves activitats, també dins de la Unió Europea.

Portem, doncs, molt de temps entretenint-nos amb els titulars que ens regala l’onada populista, mentre que calen més iniciatives per combatre les causes del seu creixement. En altres paraules, la fixació en l’agència no farà difuminar els factors estructurals que també determinen l’evolució de les relacions internacionals.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF