Pau o justícia

La sobrecàrrega de l’ONU sembla que ha tocat sostre

D’entrada cal precisar que aquí farem servir el nom guerra per parlar de conflictes armats genèricament, més enllà de les tipologies dels especialistes. D’una banda, tenim les estadístiques al llarg de la història i, de l’altra, els debats morals sobre el fet que els humans es matin els uns als altres. Pel que fa a les estadístiques, s’imposa una evidència: la recurrència dels conflictes armats. Des que existim sempre hi ha hagut guerres o enfrontaments violents, però seguim sense poder provar si sempre n’hi haurà, o si ens anirem civilitzant de mica en mica. No estem en condicions, per tant, de concloure dient “i sempre n’hi haurà”. La persistència de les guerres, així com de la dificultat d’acabar amb els conflictes armats des de fora, segueixen sent un element estructural de la política mundial.

Acabada la guerra freda, durant la qual -no s’ha d’oblidar-hi va haver 135 conflictes armats, vam veure guerra a l’antiga Iugoslàvia, a diversos punts de l’espai postsoviètic, a Ruanda i a altres llocs. En canvi, la persistència de la conflictivitat al Pròxim Orient no és en absolut nova, però la manera com s’expressa aquesta conflictivitat sí que ho és, i molt. Van haver-hi diverses guerres arabo-israelianes, dues Intifades, una guerra civil al Líban, la guerra Iraq-Iran dels anys 80, i ara la destrucció de l’Iraq i de Síria, dos estats autoritaris, però a la seva manera estables. ¿Es pot o s’hi hauria de fer alguna cosa? I si es així, quines coses? Això porta a debatre la responsabilitat de la comunitat internacional i les exigències de donar una resposta basada en la força (legal, en seu de l’ONU) amb intervencions de vegades ineludibles, però que no sempre comporten la garantia que siguin constructives. O que permetin controlar la reconstrucció postbèl·lica en països que queden destruïts per tot el procés.

Tampoc es pot afirmar que algunes intervencions no han servit per a res. Alguna relació de causa-efecte hi ha entre les intervencions militars a l’antiga Iugoslàvia i la posterior aparició de processos democratitzadors a Croàcia i a Sèrbia. Ara que es compleix el vintè aniversari dels Acords de Pau de Dayton per a Bòsnia i Hercegovina, el debat és més necessari que mai. Alhora, la sobrecàrrega de les Nacions Unides o l’excés de sol·licitació de l’anomenada comunitat internacional sembla que ha tocat sostre. Assistim a un reflux del voluntarisme humanista i universalista que va afectar l’opinió pública internacional als anys noranta. L’exigència de molts estats per aconseguir un gran consens internacional en determinades matèries, per exemple, la lluita contra el terrorisme, entra en crisi abans de començar, perquè ve acompanyada de criteris oportunistes obvis, és a dir, que es farà d’una manera o altra segons en quin cas i amb quins interessos hi hagi en joc. No cal ser un gran jurista per entendre que això xoca frontalment amb una exigència indispensable perquè l’ús de la força vagi en el sentit d’un millor ordre global: la força, basada en la llei, ha de recolzar en el principi d’igualtat (davant la llei) i de generalitat en la seva aplicació (sancions i força). Es pot ser pacifista avui? Gran pregunta de difícil resposta. ¿Si ets kurd a Kobane, o xiïta al nord de l’Iraq, o si ets iazidita a qualsevol lloc, o turcomà al nord de Síria, et pots permetre ser pacifista? Per això, les conclusions no poden ser optimistes. Només cal mirar l’evolució de les xifres sobre conflictes armats en els trams 1946-1989 i 1990-2015 per veure que les digressions ideològiques entre adversaris han canviat, però la violència per raons polítiques mostra una gran continuïtat. A la pregunta aquí plantejada, s’hi pot respondre amb una altra: què es més important: la pau o la justícia? O la supervivència de la gent? Que cadascú busqui la resposta.

 

EDICIÓ PAPER 10/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF