Desobeir o vèncer?

L’estratègia de la desconnexió i de la desobediència parlamentària o governamental ja li va bé a l’Espanya autoritària i uniformadora

Han pensat mai que per la via de la desconnexió i la desobediència potser estem fent el joc als aparells de l’estat espanyol que treballen per impedir que avanci el procés d’independència? A base de fulls de ruta i d’anar adaptant la nostra estratègia a la realitat canviant, hem acabat substituint el que cal fer pel que es pot fer. Hem bastit una estratègia a partir del que considerem possible i hem anat abandonant el que és necessari, o ho hem relegat a un pla secundari.

Estem actuant de manera subordinada a l’estratègia de l’adversari, i oblidem la feina imprescindible que ens assenyala l’informe del CATN. Renunciem al referèndum perquè ja donem per descomptat que no ens permetran fer-lo i perquè tenim pressa. L’estratègia de la desconnexió i de la desobediència parlamentària o governamental, intentant aplicar les declaracions i lleis anul·lades, ja li va bé a l’Espanya autoritària i uniformadora que no ens agrada i que ostenta el poder des de segles immemorials, perquè allunya molts ciutadans catalans de la via democràticament acceptada per tothom i ens situa en una posició legalment feble davant la comunitat internacional. Per aquest camí, els aparells de l’estat espanyol en tenen prou anant posant el procés fora de la llei -sí, la seva, però és la llei reconeguda per la gran majoria dels altres estats democràtics- i anar desgastant l’independentisme, ja sigui provocant o facilitant enfrontaments interns entre els diferents partits -per altra banda, força proclius a fer-ho- o recolzant-se en altres opcions polítiques que li disputen a l’independentisme una part del suport social necessari (¿recorden allò tan vell de “ antes roja que rota ”?). Estan tranquils, tenen la situació controlada i a nosaltres entretinguts per viaranys desconeguts.

Si volem la independència, i els asseguro que la vull, hem de canviar de mentalitat

Només els independentistes vam definir les eleccions del 27-S com a plebiscitàries i hi vam concórrer amb un full de ruta que podia ser versemblant si es guanyava el plebiscit, però que mostra les seves mancances quan el resultat del plebiscit no és aclaparador i, per tant, no és reconegut per ningú (per ningú de fora, que, en aquest cas és el que compta!). Ara, com que la majoria parlamentària és feble i inestable i els acords entre les diferents formacions independentistes són els que són i han costat tant d’aconseguir, se’ns demana que no els qüestionem i que treballem a partir d’aquesta base, per petita que sigui. Doncs no, jo dic no. No em sembla bé que seguim instal·lats en una realitat inexistent, superada pels resultats del 27-S i, sobretot, modificada per tot el que ha envoltat les eleccions espanyoles a Catalunya... i a Espanya.

Si volem la independència, i els asseguro que la vull, hem de canviar de mentalitat. Hem d’actuar amb mentalitat guanyadora i seguir un full de ruta dissenyat per guanyar. Més enllà de les pròpies misèries, hi ha molts elements que conviden a l’optimisme si sabem recuperar el nostre fil conductor i recuperem la mentalitat que teníem al principi d’aquest procés, aplegant totes les posicions polítiques que s’han mostrat favorables a l’exercici del dret a decidir com a via per resoldre les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya. Els principals elements que cal tenir en consideració són els següents:

1. Necessitem que una àmplia majoria de ciutadans catalans s’expressi democràticament sobre la independència política de Catalunya.

2. La victòria del sí en un referèndum d’autodeterminació és la fórmula més adequada per aconseguir el reconeixement internacional del nou estat.

3. Precisament perquè tenim pressa, el Parlament ha d’esgotar les vies previstes en l’ordenament jurídic espanyol per celebrar aquest referèndum de manera acordada amb les institucions espanyoles.

4. El Parlament de Catalunya ha de prendre la iniciativa, prescindint de la suposada negativa del govern i de les Corts Generals espanyoles, i proposar:

a) La celebració del referèndum en aplicació del que es preveu en l’article 92.1, o en el 150.2, de la Constitució espanyola.

b) En la mateixa resolució, de manera subsidiària i en aplicació del que es preveu en l’article 87.2, ha d’instar a la reforma constitucional en dos aspectes: el reconeixement del caràcter plurinacional de l’estat espanyol i del dret d’autodeterminació de totes i cadascuna de les nacions que ara l’integren.

c) En la defensa d’aquesta resolució davant les Corts Generals, els representants del Parlament han de fer constar que en el cas de negativa a qualsevol de les vies plantejades en la resolució, el Parlament de Catalunya seguirà el procediment més convenient per convocar i celebrar aquest referèndum i, si és el cas, procedirà de manera immediata a la declaració d’independència com a pas previ al reconeixement internacional i, en el mateix acte, convocarà eleccions constituents.

Tenir mentalitat guanyadora vol dir, en aquest cas, jugar sense por en el terreny desfavorable -les Corts espanyoles- i saber que, passi el que hi passi, sempre en sortirem vencedors. Si es produeix l’acord -gràcies a un miracle o una estratègia encertada- i es guanya el referèndum, el camí cap a la independència serà molt més planer, ja que el procés posterior comptarà amb la col·laboració espanyola i, de retruc, el reconeixement internacional. Si no es produeix l’acord i Espanya manté l’estratègia actual, la seva posició quedarà molt debilitada davant la comunitat internacional i, de retruc, podrem tenir molts més suports a l’hora de celebrar el referèndum per iniciativa pròpia -amb una desconnexió en tindrem prou i la desobediència, si cal, serà popular i massiva-. Sobretot, però, haurem ajudat a recórrer en un temps breu la via que proposen des de CSQP/En Comú Podem. És el pas imprescindible per aconseguir que una àmplia majoria de ciutadans catalans s’expressi democràticament sobre la independència nacional. A partir d’aquí, tota la resta serà més fàcil.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF