Publicitat
Publicitat

Un 'sequester' de ximples

Han tornaaat! Fa uns dos anys, Erskine Bowles i Alan Simpson, copresidents de l'extinta i no enyorada comissió del deute, ens van avisar que tindríem una terrible crisi fiscal al cap de..., no ho sé..., dos anys... si no adoptàvem el seu pla. La crisi no s'ha materialitzat, però, tot i així, ara hi tornen amb una nova versió. I, per si de cas us interessa, us diré que, després de les eleccions de l'any passat -en què els votants nord-americans van deixar clar que volien conservar la xarxa de protecció social i apujar alhora els impostos dels rics-, els famosos instigadors de la por fiscal han girat més cap a la dreta i reivindiquen encara menys ingressos i més retallades de la despesa.

Però no us interessa, oi? No interessa gairebé a ningú. Bowles i Simpson van tenir el seu moment de glòria -l' annus horribilis del 2011- quan Washington estava gairebé esclavitzada pels detractors del dèficit, que insistien que, malgrat la xifra rècord d'aturats de llarga durada i el baix cost dels préstecs, ens havíem d'oblidar dels llocs de treball i concentrar-nos exclusivament en un " gran pacte" que suposadament (no de debò) resoldria les disputes pressupostàries per sempre.

Aquell moment ja ha passat. Fins i tot Bowles admet que les gestions per arribar a un gran pacte són a l'UVI. Convoquem, doncs, un dels comitès de la mort del Tea Party! Però el llegat d'aquell any continua absurdament viu, encarnat en l'anomenat sequester , una sèrie de dràstiques retallades automàtiques que són una de les pitjors idees polítiques de la història del nostre país.

Vet aquí com van anar les coses: els republicans van començar a practicar un xantatge sense precedents quan es van negar a apujar el sostre del deute, amenaçant de portar els Estats Units a l'impagament, si el president Barack Obama no accedia a arribar a un gran pacte en unes condicions imposades per ells. Obama, per desgràcia, no es va mantenir ferm sinó que va mirar de guanyar temps. I, pel motiu que sigui, totes dues parts van decidir que la millor manera de guanyar temps era crear una màquina apocalíptica que causaria uns perjudicis innecessaris al país mitjançant retallades de la despesa pública si no s'arribava a un gran pacte. Com es podia preveure, no hi ha hagut cap pacte, i la màquina apocalíptica esclatarà a finals de la setmana que ve.

Hi ha aquests dies un debat força absurd sobre qui és el responsable del sequester , sobre el qual gairebé tothom està d'acord ara que era una idea nefasta. La veritat és que tant els republicans com els demòcrates van subscriure aquesta idea. Però això ja és aigua passada. La pregunta que ens hauríem de fer és qui té el millor pla per gestionar les seqüeles d'aquest error compartit.

El millor seria oblidar-se de tot plegat. Els Estats Units no s'enfronten a una crisi de dèficit, ni s'hi enfrontaran en un futur pròxim. En canvi, tenim una economia feble que es recupera massa a poc a poc de la recessió que va començar el 2007. I, com va assenyalar fa poc Janet Yellen, vicepresidenta de la Reserva Federal, una de les principals raons de la lentitud d'aquesta recuperació és que la despesa pública ha estat molt més baixa en aquest cicle econòmic que en l'anterior. Hem de gastar més, no menys, fins que ens acostem a la plena ocupació. Una retallada de despesa com la prevista pel sequester és precisament la medecina que el metge no receptaria.

Per desgràcia, cap de les dues parts parla de suspendre aquestes disposicions. Però, com a mínim, la proposta dels demòcrates del Senat va en la bona direcció: substitueix les retallades més destructives -les que recauen en els membres més vulnerables de la nostra societat- per pujades dels impostos dels rics, i ajorna les mesures d'austeritat per protegir l'economia.

Els republicans del Senat, per la seva banda, volen agafar tot el que el sequester té de dolent i empitjorar-ho: volen anul·lar les retallades previstes en el pressupost de defensa -en el qual, en el fons, hi ha molt malbaratament i frau- i, a canvi, rebaixar dràsticament les ajudes que es concedeixen als més necessitats. Això perjudicaria el país per partida doble: frenaria el creixement alhora que agreujaria la injustícia.

Com sempre, són molts els analistes polítics que volen presentar l'atzucac a què s'ha arribat en aquest tema com una situació de la qual totes dues parts són culpables i, per tant, haurien d'afluixar la corda. Però, en realitat, no hi ha cap simetria. Una solució de compromís, a mig camí entre les dues posicions, consistiria segurament en la combinació de retallades de despeses i augments d'impostos. Doncs bé, això és el que proposen els demòcrates, mentre que els republicans es mostren inflexibles en la necessitat d'aplicar només retallades. I com que les retallades proposades pels republicans serien encara pitjors que les previstes pel sequester , no veig per què els demòcrates haurien de negociar en lloc de deixar que les coses segueixin el seu curs.

Endavant, doncs. La bona notícia és que, en comparació amb les dues últimes crisis -que nosaltres mateixos ens hem infligit-, el sequester és gairebé una minúcia. Si no s'hagués apujat el sostre del deute, els mercats financers mundials s'haurien vist amenaçats pel caos; la manca d'acord sobre l'anomenat abisme fiscal ens hauria abocat a una austeritat tan dràstica i sobtada que potser ens hauríem tornat a submergir en la recessió. En canvi, el sequester probablement només ens costarà uns 700.000 llocs de treball.

Però el desastre que ens amenaça és un monument al poder de les idees nefastes, unes idees que tota la classe dirigent de Washington estava convençuda que eren fruit d'una profunda saviesa.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF