La sagnia econòmica com a remei

Antigament els metges creien que extraient-li la sang a un pacient eliminaven els mals humors , considerats causants de la malaltia. En realitat, però, el que feia la sagnia era afeblir el pacient i deixar-lo amb més probabilitats de sucumbir.

Per sort, els metges ja no creuen que la sagnia curi els malalts. Per desgràcia, això encara ho creuen molts responsables de la política econòmica. I la sagnia econòmica no sols infligeix un dolor enorme, sinó que està començant a erosionar les nostres perspectives de creixement a llarg termini.

Algunes dades: durant aquest últim any i mig, el discurs polític a Europa i als Estats Units ha estat dominat per l'exigència d'austeritat fiscal. Si retallen les despeses i redueixen el dèficit -ens van dir-, els estats podran recuperar la confiança i promoure la reactivació econòmica.

I l'austeritat ha esdevingut una realitat. A Europa, els països amb problemes, com Grècia i Irlanda, han imposat retallades salvatges, i els més forts han imposat també els seus propis programes d'austeritat, tot i que més suaus. Als Estats Units, el modest estímul federal del 2009 s'ha extingit, alhora que els governs estatals i locals han rebaixat els pressupostos, de tal manera que, en general, hem aplicat de facto unes mesures d'austeritat no gaire diferents de les europees.

Per estrany que sembli, però, la confiança no ha crescut. D'alguna manera, la preocupació de les empreses i els consumidors per la falta de clients i de llocs de treball, respectivament, sembla molt superior a la tranquil·litat transmesa pel rigor pressupostari dels seus governs. I el creixement encara sembla estancat, alhora que la desocupació continua pujant fins a uns nivells catastròfics a banda i banda de l'Atlàntic.

Però els defensors dels mals resultats obtinguts fins ara ens diuen: ¿no val més que ens centrem en la perspectiva a llarg termini en lloc de fixar-nos en els sacrificis a curt termini? La veritat és que no: l'economia necessita una ajuda real ara, no uns beneficis hipotètics d'aquí una dècada. En qualsevol cas, comença a haver-hi indicis que els problemes a curt termini de l'economia -que ara compleixen quatre anys i que s'estan agreujant per culpa de la prioritat donada a l'austeritat- també estan començant a passar factura a les perspectives a llarg termini.

Fixem-nos, en concret, en el que passa amb la indústria nord-americana. En èpoques normals, la capacitat de producció augmenta un 2% o un 3% a l'any. Però davant la persistent debilitat de l'economia, la capacitat productiva de la indústria ha baixat en lloc de créixer. En aquests moments, segons els càlculs de la Reserva Federal, la capacitat de producció és gairebé un 5% inferior a la del desembre del 2007.

El que vol dir això és que, si finalment l'economia s'arriba a reactivar, aviat sorgiran problemes de falta de capacitat de producció i colls d'ampolla. És a dir, la debilitat de l'economia, que és en part el resultat de la retallada pressupostària, està perjudicant el futur, i també el present.

A més, és probable que el declivi de la capacitat de producció sigui només la primera d'una sèrie de males notícies. Segurament es produiran baixades semblants en la capacitat del sector serveis -de fet, ja n'hi comença a haver-. I amb un atur de llarga durada que ha assolit el nivell més alt des de la Gran Depressió, hi ha el perill real que molts dels aturats arribin a ser considerats no aptes per treballar mai més.

Ah!, i els plats trencats d'aquestes retallades de la despesa pública els està pagant l'educació. Es miri com es miri, acomiadar centenars de milers de professors no sembla la millor manera de garantir el futur.

El fet és que si als creixents indicis que l'austeritat pressupostària està erosionant les nostres perspectives de futur hi sumem les baixes taxes d'interès del deute públic nord-americà, no podem sinó arribar a una conclusió sorprenent: l'austeritat pressupostària pot ser contraproduent fins i tot des d'un punt de vista purament fiscal, perquè un creixement més baix es traduirà en el futur en una recaptació d'impostos més baixa.

Què caldria fer? La resposta és que necessitem un gran esforç per reactivar l'economia, no en el futur, sinó ara mateix. De moment, necessitem més -no menys- despesa pública, amb el suport d'una política agressivament expansionista de la Reserva Federal i els seus homòlegs a l'estranger. I això no ho diuen només uns quants economistes setciències: líders empresarials -com Eric Schmidt, de Google- estan dient el mateix, i el mercat de bons, quan compra deute dels EUA a uns interessos tan baixos, està advocant, evidentment, per una política més expansiva.

I, per ser justos, sembla que alguns responsables polítics ho veuen així. El nou pla del president Barack Obama per a la creació de llocs de treball és un pas en la direcció correcta, mentre que alguns membres de la Reserva Federal i el Banc d'Anglaterra -no, per desgràcia, del Banc Central Europeu- han demanat polítiques molt més orientades al creixement.

El que de debò necessitem, però, és convèncer un nombre important de responsables polítics i personatges influents que durant un any i mig han anat exactament en la direcció equivocada, i que han de fer un viratge. No serà fàcil. Però fins que no es faci aquest viratge, es mantindrà aquesta sagnia que afebleix ara la nostra economia, alhora que en mina el futur.