Un desastre impecable

Dijous passat el president del Banc Central Europeu (BCE), Jean-Claude Trichet, va perdre la sang freda. Responent a la pregunta d'un periodista, de si el BCE no s'està convertint en un "banc dolent" pel fet d'haver adquirit molt deute de països en dificultats, Trichet, aixecant la veu, va sostenir que l'actuació de la institució, com a garant de l'estabilitat dels preus, havia estat "impecable, impecable!"

I tant que ho ha estat. Per això l'euro ara perilla d'esfondrar-se.

La tempesta financera a Europa ja no és només un problema de les economies petites i perifèriques, com ara Grècia. En aquests moments hi ha una fugida a gran escala dels mercats que afecta economies molt més grans, com ara Espanya i Itàlia. Actualment, els països en risc representen aproximadament una tercera part del PIB de la zona; la moneda única europea, doncs, veu amenaçada la seva pròpia existència.

Tot indica, a més, que els dirigents europeus no estan ni tan sols disposats a reconèixer la natura de l'amenaça, i encara menys a respondre-hi amb eficàcia.

Sovint he lamentat la fiscalització del discurs econòmic que ha tingut lloc als EUA, la manera com el fet de centrar-se prematurament només en els dèficits pressupostaris ha fet que Washington desviés l'atenció del desastre actual en matèria d'ocupació. Però aquest fenomen no ens afecta només a nosaltres, els nord-americans, val a dir que els europeus ho han fet encara molt i molt pitjor.

Si escolten el que diuen molts dels mandataris europeus (particularment, els alemanys, tot i que de cap manera no són els únics a parlar d'aquesta manera), semblarà que totes les dificultats que travessa el continent no són cap altra cosa que una faula moral de deute i càstig: els governs han demanat massa préstecs i ara en paguen les conseqüències, de manera que no hi ha cap més sortida que l'austeritat.

Ara bé, aquest conte, a tot estirar, s'aplica a Grècia i para de comptar. Espanya particularment, abans de la crisi financera del 2008, tenia excedent pressupostari i un deute molt baix; el seu expedient pressupostari, segons semblava, era impecable. I tot i que la bombolla immobiliària va tenir efectes devastadors, Espanya no deixa de ser un país amb un dèficit relativament baix, i no és fàcil defensar raonablement que la situació fiscal subjacent del govern espanyol és pitjor que, per exemple, la del govern britànic.

¿Per què, doncs, Espanya -juntament amb Itàlia, que té un deute més elevat, però menys dèficit- passa per unes dificultats tan greus? La resposta és que aquests països experimenten alguna cosa semblant a una fugida massiva de fons; amb la puntualització que el pànic afecta els governs d'aquest països més que no pas les seves institucions financeres -o, per ser precisos, els afecta en la mateixa mesura.

Heus aquí com funciona aquesta fugida: els inversors, per una raó o per una altra, temen que un país pugui incomplir el deute. Això fa que no vulguin adquirir els seus bons, o que no els vulguin adquirir si aquest país no els ofereix uns interessos molt alts. I el fet d'haver de negociar el seu deute oferint grans interessos empitjora les perspectives fiscals del país, de manera que es fa més probable l'incompliment del deute; així, la crisi de confiança esdevé una profecia autorealitzada.

I d'aquesta manera, es converteix també en una crisi bancària, ja que normalment els bancs del país tenen molta inversió en deute públic.

Ara, un país amb divisa pròpia, com la Gran Bretanya, pot curtcircuitar aquest procés: si cal, el Banc d'Anglaterra pot intervenir comprant deute públic amb diners de nova emissió. Això pot comportar inflació (tot i que no necessàriament, atenent el context de depressió econòmica), però la inflació és una amenaça menys greu per als inversors comparada amb l'incompliment. Espanya i Itàlia han adoptat l'euro i ja no disposen de divisa pròpia. Com a conseqüència, doncs, el risc d'una profecia autorealitzada és absolutament real: i les taxes d'interès del deute espanyol o italià són més del doble que les del deute britànic.

Tornem a ser al punt que concerneix l'impecable BCE. El que haurien de fer ara mateix Trichet i els seus companys és comprar el deute espanyol i italià; és a dir, fer el que haurien fet aquests països si encara disposessin d'una divisa pròpia. De fet, el BCE va començar a fer-ho ara fa unes setmanes i això va proporcionar una treva a aquests països. Però immediatament el BCE va ser fortament pressionat pels moralitzadors, que no poden suportar la idea que els països puguin defugir el càstig dels seus suposats pecats fiscals. La percepció que aquests moralitzadors bloquejaran qualsevol acció de rescat ha desencadenat un nou pànic dels mercats.

Aquest problema s'agreuja per l'obsessió del BCE per mantenir el seu expedient "impecable" en matèria de preus: en uns moments en què Europa necessita desesperadament recuperar-se amb força -i, de fet, una petita inflació hi ajudaria- el banc ha endurit la seva política monetària, per foragitar un risc d'inflació, que existeix només en la seva imaginació.

Ara la situació ha arribat a un punt crític. No es tracta d'una crisi que s'hagi de desenvolupar durant un o dos anys; que tot això definitivament tingui lloc és potser qüestió de dies. I si passa, el món sencer en patirà les conseqüències.

Així doncs: ¿el BCE farà el que s'ha de fer, prestar lliurement i abaixar les taxes?, ¿o potser els dirigents europeus continuaran centrant-se exclusivament a castigar els deutors per salvar-se ells mateixos? El món sencer està a l'aguait.