07/02/2015

Grècia, Alemanya i el joc de la gallina

4 min
Grècia, Alemanya i el joc de la gallina

Dimecres el Banc Central Europeu va anunciar que ja no acceptaria més deute públic grec com a garantia col·lateral dels préstecs. Al final ha resultat que aquesta mesura ha sigut simbòlica més que no pas real. Tot i això, no hi ha dubte que cada vegada estem més a prop del moment de la veritat.

I és el moment de la veritat no només per a Grècia, sinó també per a tot Europa i, en especial, per al Banc Central Europeu, que potser haurà de decidir aviat al servei de qui treballa.

La situació actual es podria resumir, a grans trets, amb el diàleg següent.

Alemanya a Grècia: “Teniu un sistema bancari que deunidó. Seria una llàstima que li passés alguna cosa”.

Grècia a Alemanya: “Ah, sí? Doncs no sabeu el greu que ens sabria que aquesta Unió Europea tan maca i flamant que teniu rebés una bona pallissa”.

O, si preferiu la versió més formal: Alemanya exigeix a Grècia que continuï esforçant-se per pagar tot el deute amb unes mesures d’austeritat duríssimes. L’amenaça implícita és que, si Grècia s’hi nega, el Banc Central Europeu tallarà les línies d’ajut dels bancs grecs, que és el que aparentment donava a entendre l’anunci de dimecres, tot i que al final va resultar que no. I això provocaria estralls en l’economia grega, que ja està en una situació terrible.

Però tancar l’aixeta a Grècia representaria uns riscos enormes, no només per a l’economia europea, sinó també per a tot el projecte europeu: un esforç de 60 anys per construir la pau i la democràcia a través d’una prosperitat compartida.

L’esfondrament bancari grec probablement obligaria Grècia a sortir de l’euro i a la introducció d’una moneda pròpia, i si un país abandonés l’euro els inversors es posarien en guàrdia davant la possibilitat que el gran projecte de la moneda europea fes marxa enrere.

A més, el caos de Grècia podria donar ales a les sinistres forces polítiques que han anat guanyant posicions des que va començar aquesta interminable segona gran depressió europea. Després d’una tensa reunió amb el seu homòleg alemany, el nou ministre grec de Finances no va dubtar a jugar la carta dels anys trenta. “El nazisme -va afirmar- es comença a manifestar ara a Grècia amb tota la seva cruesa”, fent referència a Albada Daurada, el partit nazi (més que no pas neonazi) que ara és el tercer al Parlament.

En definitiva, el que hi ha aquí és una confrontació molt perillosa. No es tracta de la pràctica diplomàtica habitual, és el joc de la gallina: dos camions carregats de dinamita que circulen a tota velocitat l’un contra l’altre per una estreta carretera de muntanya i cap dels dos està disposat a apartar-se. I tot això passa a la Unió Europea, que en teoria és -i la veritat és que ho ha sigut fins ara- una institució que promou una cooperació productiva.

Com ha arribat Europa a aquest punt? I com acabarà el joc?

Com sol passar massa sovint, la nova crisi grega neix, en el fons, d’una política demagògica. És el que passa quan els polítics diuen el que els votants volen sentir: fan promeses que no poden complir i després no tenen prou valor per afrontar la realitat i prendre unes decisions difícils que han fet veure que es podrien defugir.

No cal dir que em refereixo a Angela Merkel, la cancellera alemanya, i els seus col·legues.

És cert que Grècia es va ficar en problemes a causa d’un endeutament irresponsable (tot i que aquest endeutament irresponsable no hauria sigut possible sense la concessió d’uns crèdits també irresponsables). I els grecs han pagat un preu terrible per aquesta irresponsabilitat. Si mirem cap al futur, però, què més pot aguantar Grècia? És evident que no pot pagar tot el deute, això salta a la vista per a qualsevol que sàpiga fer números.

Per desgràcia els polítics alemanys mai han explicat aquests números als seus electors. Han seguit el camí fàcil: han moralitzat sobre la irresponsabilitat dels prestataris, han afirmat que s’han de pagar tots els deutes i han apel·lat als estereotips sobre els ganduls del sud d’Europa. I ara que l’electorat grec finalment ha deixat clar que ja no aguanta més, les autoritats alemanyes es limiten a repetir la cançó de sempre.

Potser els alemanys es pensen que passarà el mateix que el 2010, quan el Banc Central Europeu va obligar Irlanda a acceptar un programa d’austeritat amb l’amenaça de deixar caure el seu sistema bancari. Però és poc probable que aquesta tàctica funcioni amb un govern que ha vist els estralls que fa l’austeritat i que ha sortit elegit amb la promesa de reparar-los.

A més, encara hi ha esperances que el Banc Central Europeu es negui a entrar en aquest joc.

Dimecres el BCE va anunciar una mesura que semblava un càstig sever contra Grècia, tot i que al final ha resultat que no ho era, perquè ha mantingut la principal línia d’ajuda dels bancs grecs (la línia d’assistència de liquiditat d’emergència; no em pregunteu per què). Així doncs, més que res ha sigut un toc d’atenció, podríem dir que per a Grècia però també per a Alemanya.

¿I si els alemanys no senten aquest toc d’atenció? Esperem que aleshores el BCE es pronunciï clarament i afirmi que la seva veritable funció és esforçar-se per salvaguardar l’economia i les institucions democràtiques europees, no la de fer de cobrador d’Alemanya. Com ja he dit abans, cada vegada estem més a prop del moment de la veritat.

stats