Publicitat
Publicitat

Estafant els nostres fills

Parlem de la crisi fiscal, aquella crisi que en qualsevol moment ens havia de convertir en Grècia. He dit Grècia: no patiu.

Aquestes últimes setmanes s'ha observat un sorprenent canvi de posició entre els detractors del dèficit que durant més de tres anys han dominat el debat en matèria de política econòmica. És com si algú hagués enviat una circular per dir que ja no funciona la seva versió del conte de Pere i el llop, amb les seves repetides amenaces d'una crisi del deute que al final no arriba mai als Estats Units. Tot d'una, l'argument ha canviat: el problema ja no és la crisi que arribarà el mes que ve, sinó el futur a llarg termini, la necessitat de no estafar els nostres fills. Ara ens diuen que el dèficit és en el fons una qüestió d'ètica.

Només hi ha un problema: aquest nou argument és tan dolent com l'anterior. Sí, estem estafant els nostres fills, però el dèficit no hi té res a veure.

Abans de referir-m'hi a fons, deixeu-me dir unes paraules sobre aquest sobtat canvi d'arguments.

No cal dir que aquest canvi de posició no s'ha anunciat explícitament, però els indicis són visibles a tot arreu. Els analistes que durant anys han intentat alimentar el sentiment de pànic al dèficit han començat a publicar escrits en què lamenten que, al capdavall, probablement no hi haurà cap crisi. Potser no va ser gaire significatiu que el president Barack Obama afirmés que no ens trobàvem davant d'una crisi "immediata", però va representar un canvi de to respecte a la seva anterior retòrica pròxima als falcons del dèficit. El que sí que és sorprenent és que John Boehner, el president de la Cambra de Representants, digués exactament el mateix al cap d'uns quants dies.

Què ha passat? Doncs que els números són tossuts: els tipus d'interès es neguen a pujar, els dèficits baixen i fins i tot les projeccions pressupostàries a 10 anys presenten una perspectiva d'estabilitat fiscal en lloc d'una explosió del deute.

Per tant, ara es parla menys d'una possible crisi fiscal. Però els detractors del dèficit no han renunciat a la seva voluntat d'intimidar el país amb l'objectiu d'aplicar retallades a la Seguretat Social i el Medicare (l'assegurança mèdica per als més grans de 65 anys). És a dir, ara han adoptat una nova línia argumental: hem de reduir el dèficit com més aviat millor perquè és una "guerra generacional", i a la pròxima generació li estem imposant una càrrega molt feixuga.

Per què no és vàlid aquest argument? En primer lloc, perquè parteix d'un greu malentès pel que fa als efectes del deute en l'economia.

Contràriament a gairebé tot el que llegim als diaris o veiem a la televisió, el deute no empobreix directament el nostre país; el deute consisteix bàsicament en diners que ens devem a nosaltres mateixos. El dèficit ens empobriria indirectament si provoqués grans dèficits de la balança comercial i fes créixer el deute exterior, o si produís l'anomenat efecte de desplaçament de les inversions privades, que reduiria la futura capacitat productiva. Però aquest no és el cas: el dèficit de la balança comercial no està pujant sinó que baixa, alhora que la inversió empresarial s'ha recuperat força bé de la recessió. I si les empreses no inverteixen més és fonamentalment per culpa de la falta de demanda. Malgrat obtenir uns beneficis cada vegada més alts, mantenen immobilitzats un munt de diners en efectiu perquè no hi ha cap motiu per ampliar el negoci si no venen prou per al volum que ja tenen. En realitat, el dèficit podria servir sobretot per utilitzar aquests diners en efectiu que estan immobilitzats.

De tota manera, com ja he dit, hi ha una bona part de veritat en l'acusació que estem estafant els nostres fills. Com els estafem? Doncs deixant caure la inversió pública i no creant llocs de treball.

No cal ser enginyer per adonar-se que els Estats Units necessiten més i més bones infraestructures, però l'últim butlletí de notes de l'American Society of Civil Engineers -que detalla les preses i ponts en mal estat, i més coses, i posa una nota global d'aprovat pels pèls- encara és una lectura que espanta i deprimeix. I ara que hi ha un elevadíssim nombre de treballadors de la construcció a l'atur i grans quantitats de diners en efectiu immobilitzats, seria un bon moment per reconstruir les nostres infraestructures. Tanmateix, la inversió pública s'ha desplomat des que va començar la crisi.

¿I què passa amb les inversions dedicades als joves? Aquí també estem aplicant retallades després de despatxar centenars de milers de docents i rebaixar els ajuts per facilitar l'accés a la universitat als fills de famílies de baixos ingressos.

Finalment, no podem oblidar la pèrdua de potencial humà que representa aquest alt índex d'atur entre els joves nord-americans; per exemple, pensem en els universitaris que no poden iniciar una trajectòria professional en acabar la carrera i que probablement no podran recuperar mai el terreny perdut.

I per què ens estem carregant el futur d'una manera tan terrible i inexcusable? Culpeu-ne els detractors del dèficit, que ploren llàgrimes de cocodril per la suposada càrrega que el deute imposarà a la pròxima generació, però que, amb els seus permanents escarafalls contra els riscos de l'endeutament, han erosionat el suport polític a la inversió pública i a la creació d'ocupació, i han contribuït així molt més que no pas el dèficit a estafar els nostres fills.

Sí, en efecte, la política fiscal és una qüestió d'ètica, i ens hauria d'avergonyir el que estem fent amb les perspectives econòmiques de la pròxima generació. Però el nostre pecat consisteix a invertir massa poc i no a endeutar-nos massa. I els detractors del dèficit, per molt que diguin que vetllen pels interessos dels nostres fills, són en el fons els dolents d'aquesta història.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF