Opinió 08/11/2016

La valentia de ser àrbitre

El públic és el primer que crida, insulta i desmereix en un partit tens i aquesta actitud, en molts casos, s’encomana als jugadors

i
Pau Riera Dejuan
2 min

En cada partit d’alguna divisió de la Federació Catalana de Futbol els equips apareixen junts al camp i els àrbitres porten una bandera negra amb lletres blanques que resen: “Prou violència al futbol”. Sigui masculí o femení, de base o sènior, o de futbol o futbol sala, cada partit comença igual i just després, l’equip visitant saluda els col·legiats i després l’equip local. Ja no sorprèn i els aficionats hi estan acostumats. Aplaudeixen cada inici de partit i encara que només hi hagi un pare d’un nen veient el matx, l’àrbitre segueix el mateix procediment.

Aquesta campanya en contra de les actituds violentes va molt més enllà del que pugui passar al camp. Al cap i a la fi, hi ha partits més calents i tensos en què els jugadors demostren el seu nerviosisme pel marcador o per la situació a la classificació en forma de faltes, algunes més dures que altres. Majoritàriament, però, aquestes disputes es queden al camp i en acabar el partit, ambdós equips se saluden i aplaudeixen el públic.

La campanya de la federació és conscient d’aquesta realitat que es produeix en molts partits cada cap de setmana. No són les puntades de peu o les empentes -dins de la dinàmica del joc- entre jugadors el que preocupa la FCF, sinó l’actitud del públic. Si cada àrbitre en cada partit de cada cap de setmana, encara que hi hagi una sola persona o centenars a les graderies, apareix al terreny de joc amb una bandera negra i lletres blanques no és tant pels jugadors com pels amics, familiars i amants de l’esport que hi assisteixen.

El públic és el primer que crida, insulta i desmereix en un partit tens i aquesta actitud, en molts casos, s’encomana als jugadors. L’altre cap de setmana, en un partit entre un equip de Barcelona i un d’Hospitalet, l’ambient estava pujant tant de temperatura que el col·legiat va parar un minut el partit. Té tot el dret i obligació del món a fer-ho i és el primer avís. Al segon, el partit es pararà cinc minuts, i al tercer, se suspendrà. Lògicament l’àrbitre no ho va fer perquè volia marxar abans, sinó perquè una part del públic no parava d’insultar l’equip contrari i el mateix col·legiat.

Un cop parat el partit, les persones que desmereixen jugadors i col·legiats no entenien per què el joc estava aturat i les seves queixes en forma d’insults van anar en augment. En sortir, molts se’n van anar cap a casa comentant que l’àrbitre no havia pogut aguantar la pressió, que això és futbol i que si no t’agrada, no et facis àrbitre. El pròxim partit potser se n’hauran d’anar cap a casa abans de l’hora prevista perquè el matx s’haurà suspès i s’haurà de reprendre un altre dia a porta tancada. Aquell dia seguiran culpant l’àrbitre i la campanya de la federació no haurà servit per a res però l’àrbitre haurà complert el que tocava i superant la pressió ambiental haurà dit “prou violència al futbol”.

stats