El refranyer de Govern

És fàcil començar recuperant certs refranys que serveixen per a gairebé qualsevol situació i acostumen a no errar mai. Un no es pot fiar de les aparences i mai s'ha de creure res a ulls clucs. Tots funcionen, però el que més s'escau per abordar la nova proposició de llei de transparència i accés a la informació de l'executiu de Xavier Espot és que no podem fer els ulls grossos.

Fa dos mesos i mig, Espot, juntament amb els caps de llista de Liberals d'Andorra i Ciutadans Compromesos van anunciar el pacte que havia de convertir el candidat dels demòcrates en cap de Govern. Alhora van presentar les línies mestres que pretenien seguir durant el mandat. Entre les mesures acordades destacava la voluntat de participació ciutadana i sobretot la de transparència d'accés a la informació. Quin canvi, devien pensar uns quants. De ben segur que creien que per fi es permetria que la vida política dels representants de la ciutadania estigués a l'abast del poble.

Però no és pas or tot el que llu. Els dos partits que van permetre a Espot ser investit, van pactar que cap de les tres formacions podia presentar una moció de censura al Govern llevat que se cessi algun ministre. Alhora, fent gala d'una transparència i confiança que fa feredat, tampoc es permetria plantejar cap qüestió de confiança a no ser que una majoria de ministres ho demanés. D'això en diuen democràcia els cànons de la política, no fos cas que no es posi pany i forrellat per dalt al que pugui obrir-se per baix.

L'última acció d'aquest Govern també és digna d'un refrany. Un cop més se'ls veu el llautó. Diria més, feta la llei feta la trampa. No contents en blindar la possible vigilància del Consell General a les accions de l'executiu, ara volen eliminar del tot l'obligat control del poble. En nom de la participació ciutadana i la transparència han presentat el primer esbós de la llei de transparència i accés a la informació. Del text se'n deriva, entre d'altres, l'obligació per als càrrecs públics d'informar de les seves propietats i estat financer davant notari.

Com brilla la transparència, pensaran els que abans lloaven els pactes d'investidura. Llàstima que aquesta informació que ha d'aproximar la distància existent entre classe política i habitants d'Andorra mantingui aquesta informació de forma privada i confidencial, inaccessible per al ciutadà. Aquí no hi ha refrany que valgui, em temo. No és res més que una nova mostra de la desconfiança de la classe política vers ella mateixa.

Els càrrecs electes es deuen al país però sobretot a la ciutadania, els hagin votat o no. El que no volem és que ens donin gat per llebre. Mantenir una informació tan rellevant en privat i de manera confidencial no aconsegueix cap altra reacció que desconfiar. Advocar per la transparència i mantenir en el màxim secret aquest tipus d'informacions només provoca que pensem, i perdó, és l'últim, que ens volen aixecar la camisa.