Les postals que romandran

Vivim immersos en una gran tensió, buscant qualsevol detall en el nostre entorn o en nosaltres mateixos que origini un canvi

Dijous va ser el cinema Texas de carrer Bailén a Barcelona. Demà pot ser la llibreria de tota la vida que ha sobreviscut tants anys a la cantonada del teu carrer. Qui sap el nombre total de petits establiments que ja no obriran. Les postals de la nostra vida aniran desapareixent del nostre entorn i quedaran les còpies sostingudes per grans inversors.

Sent sincers, ni tota la solidaritat veïnal podria salvar els negocis que ja no aixecaran la persiana mai més. El canvi de model de consum hauria hagut de començar temps enrere. La voluntat, el temps, la comoditat o el preu ens ha allunyat a tots de salvar-los. Però aquests motius no poden ser esgrimits com a excuses. La realitat és que ja no hi som a temps per als que ja han desaparegut.

Potser ja només ens queda honrar la seva memòria tenint un breu record quan hi passem per davant. Alhora que donem suport i consumim en els valents que obrin un negoci de proximitat quan la maleïda pandèmia desaparegui o almenys sigui menys virulenta. Perquè el que sí que ens han demostrat aquests mesos és que la distància creixent amb el que era pròxim és el que més ens afecta.

Les imatges que ens han acompanyat sempre estan quedant reduïdes a tres o quatre quadres que mirem i remirem dia sí, dia també. I és que sembla que portem vivint en aquesta situació una eternitat. Hi ha dies en què podria assegurar, sense dubtar-ho, que la vida prèvia al març d’enguany són només històries que ens explicaven els avis, ja dements.

Aquesta regularitat s’ha transformat en una calma absoluta. Una mar plana que de tranquil·litat en té poc i d’absoluta menys. Com els mariners que van relacionar-ho amb el nerviosisme de la falta de vent, vivim immersos en una gran tensió, buscant qualsevol detall en el nostre entorn o en nosaltres mateixos que origini un canvi.

Hi ha dies de calor sufocant provocada per una manca total de detonants que es converteixen en còpies calcades de l’anterior i, el que més fatiga, l’amenaça que l’endemà sigui idèntic. Com en el cas dels negocis tradicionals que ja mai tornaran, hem de conscienciar-nos, i en època de distància social, atansar-nos incansablement als nostres.

Seran ells qui en un dia dolent faran mans i mànigues per fer-t’ho més suportable. Ells passaran a ser les postals d’aquest any que sortosament ja desfila cap a la seva fi. Previsiblement, però, l’1 de gener no aportarà cap més canvi que la proximitat de l’aniversari d’aquest nou món.

Haurem de mirar enrere i comprovar si, més enllà dels que irremeiablement han marxat, hem deixat enrere algú a qui encara podem fer companyia. Perquè sobreviure implica fer-ho amb persones al voltant i hi ha qui, com els petits comerços, viuen sota l’amenaça de desaparèixer, desemparats i sols. Fem-los protagonistes de les postals que romandran.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF