El món Tamarro

Pot semblar pedant, i fins i tot desgavellat, però en surten sent altres persones. Individus que aplicaran tot el que han après en tots els àmbits de la seva vida

Poca gent afirma haver vist un Tamarro movent-se veloçment de nit per les muntanyes dels Pirineus. Menys s’atreveixen, convençuts, a explicar que n’han caçat un en la seva joventut. Ja ningú creu en els agosarats que s'imaginen amb un dels animals més famosos de les llegendes i faules de les zones muntanyenques del Pallars, Andorra o Occitània.

Quan un amic fa un parell o dos d’anys em va parlar de Tamarros, la meva reacció va ser la mateixa. Com podia ser que existís un paradís amagat a Andorra habitat només durant dues setmanes a l’any per la flor naixent de la joventut? Ell no va intentar explicar-me’n massa més. Va limitar-se a etzibar un lacònic però segur “algun dia ja ho veuràs”.

Fa dos estius, coincidint amb les llàgrimes de Sant Llorenç, em va citar al campament Tamarro. “Deixa el cotxe allà i comença a pujar, no té pèrdua, i menys amb aquesta nit tan màgica”, em va dir. Jo, de nit i sense saber massa bé com imaginar-me el camí, vaig acabar admirant els estels des d’un altre punt del Principat. Un altre any sense conèixer el què pels que l’han habitat, és el millor paratge del país.

El documental ‘Entre muntanyes, arrels de l’arbre’ va donar-me l’oportunitat, per fi, de posar-hi els peus per primer cop. L’equip de gravació érem uns convidats de pedra. No podíem intercedir en l’esdevenir de les dues setmanes i havíem de limitar-nos a observar, gravar i aprendre a marxes forçades. Malgrat tot, la joia dels qui habiten el campament Tamarros, amb la felicitat de qui se sap vivint una experiència única, van deixar-nos gaudir amb ells.

Ja fa molts mesos que les dues setmanes van arribar a la seva fi. Va coincidir amb la recta final del procés de gravació del documental i ho recordo amb una nostàlgia punyent. Com aquelles que t’ataquen en acabar un període de vida enriquidor que saps que mai més es repetirà de la mateixa forma. També fa setmanes que l’equip visualitza material i reviu converses mantingudes en aquell paradís.

L’exercici de recordar vells moments m’ha permès observar-ho tot d’una manera diferent. El temps que ha passat ha cedit les eines per prendre distància i valorar-ho. Buscant una escena en concret entre les hores gravades amb els Tamarros, m’he quedat embadalit durant gairebé tres quarts d’hora una conversa que van mantenir els monitors i monitores i els i les joves del campament.

En aquesta conversa, els monitors convidaven a reflexionar als joves sobre la seva vida, el món on viuen i la fal·làcia de les aparences que ens dominen. El resultat són molts minuts de conversa en què uns i altres van donant petites píndoles de saviesa. L’exercici d’aprendre a qüestionar-s’ho tot només arriba després d’un gran recorregut per obrir la ment. Al campament no es persegueix la formació de persones que cerquin l’èxit pel sol fet de ser èxit. De fet, l’educació que es regala no és entesa com a educació fins que, dies o fins i tot anys més tard, cadascú copsa el que es va aprendre entre companys i tendes de campanya.

Per fi he entès que Tamarros no és només únic per la seva situació privilegiada. Ni per ser les dues úniques setmanes de l’any en què una quarantena de joves s’abstreu del món tecnològic i de consum 'fast food' que viuen diàriament. Tamarros és un paradís perquè d’allà en surten joves amb principis. Les ideologies i els valors es reafirmen després dels quinze dies convivint amb la natura. Pot semblar pedant, i fins i tot desgavellat, però en surten sent altres persones. Individus que aplicaran tot el que han après en tots els àmbits de la seva vida.

Tornar de Tamarros és un sentiment agredolç, perquè tornes a casa sabent que la feina educadora que es duu a terme en aquell descampat no s’aconsegueix en tot un any d’educació reglada al col·legi. Reconforta saber que el futur està assegurat. L’esperança que resisteix entre les dents de crear més i millors espais de convivència, en comunitat i de baix a dalt, augmenta quan penses que si els quaranta joves que any rere any passen per Tamarros multipliquen l’efecte que han rebut, el món serà un lloc millor.

És agredolç però, perquè Tamarros només n’hi ha un, i més enllà, qui no ho viu no ho coneix. Al món falten Tamarros, però cada estiu n’apareix una nova fornada desafiant les llegendes que afirmen que no existeixen més enllà de les faules.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF