La lluna roja de la jutgessa

De primeres no va entendre que llegia. El seu cos ja no li pertanyia i notava com si la seva consciència i esperit s'elevessin per sobre de la sala

La jutgessa es trobava bé segons abans, però a dos quarts de deu de la nit de divendres va començar a notar una sensació estranya a la panxa. No era malestar, més aviat tot el contrari. Una espècie de formigueig que va anant-li pujant pel pit fins a convertir-se en el que es podria definir com les papallones d'un enamorament al més pur estil Hollywood. A poc a poc, ja aproximant-se a les deu del vespre, la premiada jutgessa va notar com si el cap se li emboirés. Com aquell estat extrasensorial que experimentem a voltes sense saber-ne la raó. Un globus li'n dirien alguns. Al·lucinacions, respondrien altres.

Amb esforços va deixar els papers que estava repassant a un costat i va asseure's al sofà. La mà tremolosa va poder arribar fins al front, on unes petites i brillants gotes de suor freda començaven a fer acte de presència. Minuts després i d'una revolada, va obrir-se la porta de la terrassa i un vent potent i estranyament fresc per una nit de finals de juliol va entrar amb impetuositat. Els papers de la taula van amenaçar en trencar les ordenades torres que ella havia ordenat per casos. S'ho mirava sense esma de fer res per evitar-ho. El globus sonda que tenia instal·lat al cap la deixava pensar però no moure's.

Més propera a un huracà que a una ventada corrent, una ratxa més forta que la resta va guanyar la partida a l'ordre judicial imperant a la taula i va fer volar els papers. Després de fer diverses tombarelles i figures aèries dignes del 'Diva' del Circ du Soleil, van caure finament al seu costat. Va reunir les forces per agafar-lo i va adonar-se'n que era la causa contra un dels presos preventius més famosos al país i que més temps porta tancat i el seu soci. Els seus ulls van fixar-se en unes línies a l'atzar i el seu cap emboirat no va entendre les xifres que s'hi veien.

Els ulls li feien pampallugues. Molts més milions de fiança per a futures possibles responsabilitats que puguin despendre's de la sentència dels que algú pogués imaginar junts i una dècada de presó per alguns dels jutjats. De primeres no va entendre que llegia. El seu cos ja no li pertanyia i notava com si la seva consciència i esperit s'elevessin per sobre de la sala. Centrant-se en les xifres que li feien ballar el cap, va aconseguir concentrar-se durant uns preciosos segons i va exclamar-se que qui podia demanar tants anys de presó i tants diners.

La seva ment, encara lúcida per moments, va anar saltant entre les altres condemnes recents que s'havien donat al país, i no en va trobar cap que ni remotament s'hi assemblés. Que estrany, és com si els perseguissin d'una manera excepcional, més enllà dels motius purament judicials. Abans que el seu raonament pogués prosseguir, el vent va amainar de cop i la sala del menjador de casa seva va recuperar la il·luminació normal. Ja res feia pampallugues, ni a les làmpades ni al seu cap. Amb esforç va llevar-se del sofà i va anar a tancar la porta de la terrassa. Va aixecar la vista cap a la lluna i va veure com l'última part de l'eclipse desapareixia. Era la una del matí de dissabte.

Amb la boira dissipant-se va intentar fer memòria. No recordava res de les últimes tres hores. Va recollir els papers que restaven a terra i va ordenar-los de nou. He d'anar a dormir, pensà. Això que m'ha passat deu ser fruit del cansament i assumiblement demà hauré d'embargar béns dels acusats. En posar-se al llit no quedava ni un lleu rastre del pensament racional que havia tingut. Gairebé ho aconsegueix, però ni la lluna de sang va aconseguir redreçar la jutgessa.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF