Opinió 11/10/2019

Mentre duri la vergonya

No voler enfangar-se en aquesta qüestió –no d’independència, sinó de dignitat humana– mentre us venteu de ser la punta de llança del canvi és, si més no, preocupant

i
Pau Riera Dejuan
3 min

Encara no sé si anar al cinema a veure l’última pel·lícula d’Alejandro Amenábar tres dies abans de tot el que ha de venir va ser bona idea o no. Deixant de banda la crítica a la pel·lícula que relata els últims mesos de vida de l’escriptor Miguel de Unamuno, el film em va provocar una sensació més aviat negativa.

Podríem pensar que un film d’aquestes característiques pot arribar a sacsejar consciències al país veí. Però malauradament és improbable que bufin nous vents si, per exemple, avui se segueix blanquejant el feixisme a Montjuïc. Mentre la Falange i Democracia Nacional, entre altres formacions que enlloren el franquisme, puguin seguir manifestant-se, l’esperança del canvi serà llunyana.

Avui se celebra el que ells anomenen el Dia de la Hispanitat o de la Raça. Vomitiu és poc. L’intent de blanquejar que la celebració nacional –i nacionalista– recorda l’inici d’un genocidi només és comparable a la no condemna del franquisme. Perquè malgrat que gairebé la majoria de grans formacions polítiques no comparteixen espai amb els partits d’extrema dreta, mai han estat capaços de legislar per convertir l’apologia del franquisme en delicte. De fet alguns d’ells, quan es proposa en seu parlamentària, desapareixen de la votació. Allò de què no s’ha de remoure el passat ja els ho explicareu als nets que busquen els seus avis a les cunetes de tota Espanya.

‘Mientras dure la guerra’ retrata un Unamuno dubitatiu. No dona suport del tot al bàndol colpista, però tampoc el condemna. Molt menys s’hi oposa. Em recorda a l’equidistància catalana –i espanyola–. “Ni sí, ni no. Parlem”, reclamen mentre aproximen el dit gros del peu a l’aigua però l’enretiren abans de mullar-se’l. L’escriptor basc va veure com dos dels seus amics eren assassinats a sang freda. Ell no podia fer res si no volia enfrontar-se al maleït nuvi de la mort. Intentar convèncer-los no va servir absolutament de res. Ni persuadir-los, va poder, citant el seu famós discurs.

La pel·lícula, interpretant-la com a mirall de l’actualitat, no pot arribar en millor moment. A principis de setmana es coneixerà la sentència que ha de condemnar els presos polítics independentistes. No fingiu sorpresa, podem fer macabres juguesques tractant d’endevinar quants anys rebrà cadascun d’ells, però la sentència serà condemnatòria. Altrament, els fills de la tempesta que avui estaran més cofois que mai celebrant la seva diada no haguessin estat destinats a Catalunya en previsió del que pot passar.

En el moment que sigui públic el vergonyós veredicte hi haurà –a grans trets– tres tipus de reaccions. Els que ho celebraran. Si n’hi ha algun en el meu entorn, me n’acomiado fins al cementiri. Ja ens veurem quan siguem tots morts. Els que hi estaran en contra. Són els que sortiran al carrer i organitzaran la resposta –tan esperada com enigmàtica–. Però el grup més preocupant és el que està al mig. Encara continuen perduts discutint si són presos polítics o polítics tancats a la presó. Els que creuen que és una immensa bogeria el que els està passant però es mantenen ferms –i orgullosos– en la cerca de diàleg.

Això d’avui potser havia de ser des del principi una carta dirigida a aquest tercer grup. Però mai és tard per començar. El diàleg amb un estat espanyol opressor que condecora les càrregues de l’1-O és impossible. Voler parlar amb qui assenyala, acusa i condemna per motius ideològics, no és només inadmissible, sinó que hauria de provocar vergonya. No voler enfangar-se en aquesta qüestió –no d’independència, sinó de dignitat humana– mentre us venteu de ser la punta de llança del canvi és, si més no, preocupant.

Quan surti la sentència tornarà la violència. Continuarà la vergonya mentre duri la repressió. Aquella violència que fa dos anys només va exercir la Benemèrita tempesta militar, cos a cos amb la Policia Nacional. Quan surti la sentència seguiran condemnant-nos a tots. I sabeu què? Vosaltres sereu dins del seu sac, perquè –encara queda esperança– no us voleu reconèixer amb la seva forma d’actuar. Amb el seu diàleg de cops de porra i criminalitzacions. Ells tornaran cos a cos. I ens trobaran enfront. Colze a colze. Quan mireu per la finestra us tornarem a convidar a unir-vos-hi. I quan decidiu que en aquell moment l’única conversa possible és la resistència pacífica i la resposta no violenta, us acollirem. Perquè junts, ho podrem tot.

stats