Opinió 15/06/2018

La barbàrie

És omplir-se la boca parlant d’acollida mentre es persegueix els que són aquí o es deixa sense allotjament reiteradament a grups de menors estrangers no acompanyats

i
Pau Riera Dejuan
2 min

Realment ho és. I una vergonya. I ho seguirà sent mentre no hi hagi desobediència civil. L’esperança d’estar representats per polítics amb més decència humana que ferides als genolls per claudicar contra els poders econòmics ja fa temps que l’hem perduda.

D’entre totes les esperpèntiques notícies que han esdevingut aquesta setmana, em quedo amb el grandiloqüent gest del nou i flamant president del país veí. Pedro Sánchez va donar un cop sobre la taula i va oferir el port de València per acollir els refugiats que va salvar el vaixell ‘Aquarius’. Bé per ell. Se li gira feina, però. Durant tot l’any passat Espanya només va atorgar 626 estatuts de refugiat. Menys del total de migrants que s’acosten a València.

També tindrà feina a explicar com pretén seguir mantenint la seva imatge. Als dos o tres dies d’anunciar que Espanya acollirà, el seu govern va confirmar que a uns quants dels migrants se’ls retindrà als CIEs i seran posteriorment expulsats. Però bé, tampoc crec que això l’agafi desprevingut. Ja fa temps que és el pa de cada dia a la frontera sud i altres Centres d’Internament d’Estrangers de l’estat.

La frontera sud, el camí escollit per desenes de milers de migrants per arribar a Europa, és un focus de mort, devolucions en calent i vulneració dels drets humans. Els CIEs estan plens de detinguts que no han pogut ni accedir a l’entrevista que els ha de permetre demanar protecció com a refugiats o com a víctimes de tràfic, entre d’altres. Només aquest any ja s’han comptabilitzat 240 desapareguts. I en els últims 8 anys gairebé 1.800 morts. També comptats. Òbviament sense notícies dels oblidats i desconeguts. Una altra fossa comú al Mediterrani.

El govern, i Europa, gira l’esquena a la realitat de la frontera sud, però hi ha altres incongruències que no hauríem de perdonar en el relat de l’acollida a refugiats. En saber que Sánchez oferia el port de València, ciutats, pobles i institucions van oferir al seu torn instal·lacions i recursos pels ocupants dels tres vaixells que arribaran previsiblement aquest diumenge.

Una d’aquestes ciutats va ser Barcelona. La capital de l’acollida. La ciutat que va viure la manifestació més multitudinària a Europa a favor de l’acollida dels refugiats. Bé, un dia després de l’oferiment d’Ada Colau per atendre un centenar dels refugiats de l’’Aquarius’, la Guàrdia Urbana de la ciutat va deixar estabornit un manter senegalès en una batuda contra els venedors ambulants. Volem acollir. Obrim les portes.

La barbàrie no és només acollir-los o no fer-ho quan arriben. És l’acompanyament que se’n fa, els drets que –pensant-nos que tenim el monopoli per donar-ne– els oferim un cop són aquí. La barbàrie és omplir-se la boca parlant d’acollida mentre es persegueix els que són aquí o es deixa sense allotjament reiteradament a grups de menors estrangers no acompanyats.

És no entendre que les fronteres no desapareixen després de saltar-les o superar-les nedant. És una llosa que arrossegues mentre observes com la classe política del canvi i de la regeneració segueix el racisme institucional que caracteritza la nostra societat. La barbàrie és assassinar deixant morir rere el nom d’un estat.

stats