Vares de mesurar desiguals

En el cas d’Altasu, els mateixos mitjans que s’havien esforçat a ocultar les ja conegudes identitats dels agressors de Pamplona, mostraven perfectament les fotografies dels acusats afegint-hi el nom i el primer cognom a sota

Des del més profund dolor cap a totes les nenes, noies i dones agredides sexualment, independentment del que consideri amb violència un tribunal medieval. Des del més absolut menyspreu cap a tots els agressors, còmplices i silenciadors. Des del més abismal dels odis cap a un sistema judicial que abarateix les violacions. La sentència del cas de ‘La Manada’ obre moltes portes i destapa totes les mancances del país veí. Per sort per ells -jutges i agressors- encara només han hagut de veure com bona part de la societat s’hi col·loca en contra. Poc els passa.

Sabent que no tinc ni de bon tros totes les eines per analitzar els efectes que pot provocar la decisió dels jutges, m’agradaria fixar-me en un dels molts angles cecs que ens ha deixat el seguiment mediàtic del cas. No ho veiem en la majoria de casos judicials que es duen a terme a Espanya cada dia, perquè pocs són tan seguits mediàticament, malgrat això, els tribunals acostumen a cedir imatges de l’interior dels jutjats durant les declaracions dels acusats en els casos en què la premsa no té permesa l’entrada.

Agafant com a contrapunt l’altre gran cas mediàtic d’aquest principi d’any a Espanya, el dels nois d’Altasu, podem veure grans diferències en el tracte per part dels tribunals, per extensió de la premsa, i finalment, de l’opinió pública. Com a apunt, parlo dels dos grans casos més mediatitzats, perquè n’hi ha molts altres tant o més importants per les repercussions que haurien de tenir, però no interessa parlar-ne tant.

Fet aquest apunt, i sense ànims de desviar-me, segueixo. En el cas dels cinc joves que van violar conjuntament una noia durant els Santsfermins del 2016, el tribunal ha servit imatges en què les cares dels llavors acusats, ara ja oficialment monstres, apareixien borroses. En el cas dels nois acusats de terrorisme per barallar-se en un bar amb dos Guàrdia Civils de paisà, les imatges que els tribunals cedien eren diàfanes i se’n podia reconèixer les cares.

Per altra banda, i partint de l’altre món que fiscalitza i jutja, gairebé sempre abans d’hora, també hi ha diferències. Els mitjans de comunicació també han tractat ambdós casos amb una vara de mesurar totalment oposada. Alguns mitjans s’aproximaven al tema parlant amb els advocats mentre en pantalla apareixien difuminades de nou les fotos dels cinc violadors. En altres ocasions els cobrien els ulls amb una tira negra. En el cas d’Altasu, els mateixos mitjans que s’havien esforçat a ocultar les ja conegudes identitats dels agressors de Pamplona, mostraven perfectament les fotografies dels acusats afegint-hi el nom i el primer cognom a sota.

Els mitjans d’un règim que controla totes les esferes d’un país que neda a contracorrent entre la merda de la seva història tracten de manera molt diferenciada un cas i altre. Els tribunals que d’estar tan separats del poder executiu i legislatiu, han acabat sopant en la mateixa taula, actuen de manera desigual amb l’objectiu d’influir. Un sistema judicial que condemna a 9 anys de presó un grup de violadors i demana més de cinquanta anys per una baralla de bar és un sistema que, més enllà de voler manipular l’opinió pública, clarament deixa desprotegides les dones i encareix fins a preus desorbitats qüestionar l’statu quo que impera.

L’únic que queda és el carrer, els espais de cures per organitzar-se i no tornar-se boig. La força col·lectiva de dir prou, actuar i fer caure a cops de veritat les més altes esferes del sistema. Cada passa endavant és un graó més amunt i cada cop hi ha més gent que no es creu la farsa. Que es preparin per córrer, perquè com va dir Vicent Andrés Estellés: “Hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”. 

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF