Sempre teus Gaúcho
Mai podrem agrair-te prou que fossis el millor jugador del món durant els anys al Camp Nou. Ni que portessis l’alegria a una afició deprimida
Sempre recordaré amb la nostàlgia del qual no s’ha viscut el partit en què vas debutar al Camp Nou en competició oficial. Tenia nou anys recent fets i com que aquell partit va escoltar el xiulet inicial just cinc minuts després de mitjanit, els meus pares a la mitja part em van convidar amablement a anar a dormir fent cas omís de les meves queixes.
El partit feia pujada i el gol matiner de Reyes des dels onze metres em va fer anar a dormir una mica trist. Encara vivia el futbol d’una manera més visceral que ara, que malgrat esvalotar-me tant al camp com davant la caixa ximple, ja no em fa perdre la son.
Els meus pares han anat guanyant afició per l’esport rei a mesura que jo creixia. Ara en veuen més que jo i no es perdrien un partit a casa els veïns amb la cervesa i el whisky per res del món. Aquell dimecres 3 de setembre de 2003, hores abans que els jugadors marxessin amb les seves seleccions, però, ells havien d'anar a dormir tan bon punt van tenir clar que jo no em llevaria per encendre la televisió de nou. A la una, tota la casa ja era a les fosques i en silenci.
No es va moure ni una mota de pols quan, quatre minuts després de l’inici de la segona meitat, Gallardo va salvar sota pals l’ocasió de Xavi amb la seva cama bona. Tampoc va sentir-se cap remor de nerviosisme quan Luis Enrique —per culpa seva jugo encara amb el 21 a l’esquena— no va poder culminar una ocasió individual.
El que més mal em fa és que a casa tot va seguir exactament igual quan Valdès atura un xut de Reyes i immediatament t’assisteix amb una passada mil·limètrica a un quart de camp. Vas recollir la pilota i vas iniciar una cavalcada de més de setanta metres en què, després de creuar la divisòria, vas retallar per deixar enrere dos jugadors del Sevilla. Des de més de 25 metres vas engaltar una canonada que va elevar-se per superar Notario, el porter del conjunt andalús, i va perdre alçada de cop per tocar el travesser i empatar el partit.
Els més de 80.000 espectadors que havien desafiat la normativa FIFA i les negatives del Sevilla acudint a la matinada al Camp Nou, van perdre la veu mentre veien el naixement d’una estrella i una època daurada a Can Barça. El gaspatxo que havien repartit a la prèvia del partit i la teva màgia van fer oblidar que en aquell onze titular hi faltaven noms com Kluivert, lesionat, o Saviola, Overmars, Cocu, Reiziger o Van Bronckhorst, que ja havien marxat amb els conjunts nacionals.
Sempre respondré que el moment esportiu més màgic per mi és la il·lusió que portava aquell xut teu. És el gol que més vegades he tornat a veure. Des de tots els angles possibles menys un. En directe. Però el canvi de mentalitat que vas portar i els posteriors títols, s’ho valen.
Mai podrem agrair-te prou que fossis el millor jugador del món durant els anys al Camp Nou. Ni que portessis l’alegria a una afició deprimida. Tampoc podem oblidar que vas guiar Messi durant els anys que vau compartir vestuari. Llarga vida a l’alegria del futbol. Sempre teus Gaúcho.
