Recordar per sobreviure

Les vivències extremes comporten intensos moments de buidor. És complex i sobretot contradictori, però en acabar un període de descobriment, només queda el record del qual ha suposat per un mateix. És impossible compartir-ho amb aquells que no han viscut el mateix que tu i, fins i tot amb aquests, et separa un mur personal i intransferible que t'obliga a passar el dol de manera individual i solitària. Molt solitària.

Al cap del temps recordarem amb tanta passió i estima el que hem viscut, que el període en què la casa se't tira a sobre i en què les parets sembla que es moguin per fer de la teva existència un lloc aclaparador i buit, perdrà consistència. Ens refugiarem amb els nostres, els que hi eren abans i els que hi són després. Intentarem acomodar-nos per fer lloc als nous coneguts i estarem disposats a tornar a viure una experiència així. Oblidant el temps de desassossec posterior. Val la pena viure-ho.

Un amic em deia que és molt bo viure aquests moments. Donen perspectiva del viscut, de la gent coneguda, de les relacions fetes i de la importància que pot arribar a tenir per un mateix. Li vaig respondre que sí. Sens dubte, però què si coneixia la fórmula per no patir tant recordant el que ja no tornarà. Almenys de la mateixa manera. El silenci va ser tota la resposta que vaig rebre. Els seus ulls es van perdre en l'infinit, com si la meva pregunta hagués donat ales de nou al seu cap per seguir buscant una resposta que fa anys que busca.

Segurament no hi ha resposta, almenys verbal. El silenci és la manera de passar individualment els moments posteriors i les paraules només serviran per recordar-ho amb ells i donar pas de nou al silenci de les habitacions fosques i plenes de records que es confonen amb somnis.

Entenc que sense els moments de buidor no prendríem consciència del que hem passat. És el peatge emocional acompanyat de música tranquil·la i profunda en una terrassa des d'on escric per oblidar. Des d'on recordo per sobreviure.