No retrocedir no és violència

Deixo escrit aquest article el dijous a la tarda. L'endemà, el divendres, hi ha vaga general a Catalunya i per principis democràtics i antirepressius hi seré. De la mateixa manera que vaig ser el dilluns a l'aeroport, el dimarts a les protestes pacífiques i el dimecres, de nou, a les protestes pacífiques.

Potser sorprèn la paraula pacífica després de veure les imatges que s'han mostrat per televisió i sobretot les que corren per les xarxes socials, que aconsegueixen que el volum d'informació sigui tal que fins i tot costi de seguir i sobretot, de destriar la veraç de la inventada. La fidedigna de la magnificada.

Però sens dubte han estat protestes pacífiques. El referèndum de l'1 d'octubre de fa dos anys també va ser pacífic. Més enllà del que digui una sentència que ha deixat de banda la justícia i s'ha caracteritzat pel càstig que suposa als condemnats i a tot un poble, el català, que porta gairebé deu anys donant exemples de mobilitzacions multitudinàries i no violentes.

D'articles explicant que el que està passant a Catalunya —per part dels manifestants— no és violència se n'han escrit uns quants aquests dies. Però això no justifica no escriure'n més. De la mateixa manera que potser no serveix de res seguir insistint en voler votar per decidir el futur d'un poble davant la negativa reiterada de l'estat espanyol. Però això no significa no fer-ho de nou.

Què ha canviat? El més clar és la presència policial. I sí, la primera violència que s'ha de denunciar incansablement és l'ús de la força desproporcionada de les forces de seguretat. Paradoxalment —o no tant—, les manifestacions més pacífiques sense cap mena d'aldarull sempre són les que la policia no fa acte de presència. Si no em creieu, aneu a buscar els 11 de setembre dels últims anys.

En segon lloc el què ha succeït és que ha passat el temps i no hi ha hagut cap mena de moviment conciliador per part dels diferents governs espanyols. Els catalans van aprovar un Estatut. Des de la Moncloa es va retallar per tot arreu. Vist l'èxit, van demanar un referèndum pactat per decidir el seu futur. La resposta va ser negativa. Més tard es va seguir insistint amb el diàleg. Negacions de nou. Va haver-hi eleccions a Catalunya, i el Parlament va aconseguir una majoria independentista.

D'aquest resultat en va sortir un nou referèndum, en aquest cas sense el permís de l'estat. La resposta van ser cops, càrregues policials i detencions. L'engarjolament preventiu ha durat dos anys. Un cop acabat aquest temps, se'ls ha condemnat a penes que van des dels 9 anys fins als 13. La situació s'ha tornat insostenible. Són molts els que fa anys que veuen com l'anhel d'autodeterminació sempre xoca amb la mateixa resposta. Negacions i cops.

Vist que el camí de demanar permís no funciona, el món independentista ha decidit seguir provant-ho. Uns amb marxes durant tres dies. Altres amb una vaga general. Altres amb protestes més airades a les principals poblacions del país. Aeroport inclòs. Ara bé, què hi ha de nou? La novetat és que la policia és més agressiva del que tenen als catalans acostumats, que ja és dir. Comencen a carregar sense motiu. Doncs per primer cop troben resposta.

I la resposta és que s'ha pres la humil decisió de no retrocedir. Davant les càrregues policials indiscriminades es munten barricades davant dels cordons policials. La seva funció és dificultar l'accés dels brètols amb uniforme i posar més distància entre uns i altres. A més, salvar-los dona més temps per enretirar-se quan carreguen. Alhora permeten resguardar-se quan els Mossos d'Esquadra disparen les bales de foam i la Policia Nacional fa el mateix amb les pilotes de goma prohibides pel Parlament de Catalunya des del 2014.

La resposta és no ser naïfs. Davant la tècnica del carrusel, en què les furgonetes policials avancen posant en perill la integritat dels manifestants, es munten barricades amb foc. Sí, amb foc. Contenidors que cremen i barren el pas a les lleteres. Això dona temps a escapar i fins i tot crea un espai segur pels manifestants. El dimecres van cremar diversos cotxes particulars. Condemna absoluta a aquestes accions vandàliques que no s'han de repetir. Dimecres diversos contenidors cremant van ajudar moltes persones a poder escapar dels cops. Cremar contenidors no és violència.

La violència, tornant al primer punt, la posen els cossos policials disparant a l'alçada de la cara i esbotzant ulls. La posen usant les porres de dalt a baix. Carregant sense avisar i quan no hi ha perill. La violència és tancar diversos polítics a la presó per voler que un poble voti. Fa anys que des de la premsa espanyola —i espanyolista— titllen als catalans de terroristes, violents i nazis. No tenien raó. Ara, quan descobreixen tècniques de resistència no violenta els segueixen dient el mateix. Segueixen sense tenir raó perquè si quelcom ha definit el moviment d'alliberació nacional català és el pacifisme dut a nivells inimaginables.

Per últim, però no menys important. Que cadascú faci l'exercici de recordar altres enfrontaments entre col·lectius i policies. A Hong Kong ningú parla de violència, més aviat es defineix els manifestants com a demòcrates que lluiten per un futur digne davant un estat opressor. A les revoltes mineres asturianes l'opinió més popularitzada era la sensació que els miners revoltats eren els bons. Cada 1 de maig hi ha aldarulls, i no surt cap rei —antidemocràtic per definició— ni cap president de govern a fer cap discurs. No es parla de violència.

Per què a Catalunya és diferent? Possiblement perquè per primer cop han entès que hi ha molta gent que ja en té prou. Persones que busquen un futur millor i creuen que la independència és la millor solució. Joves que volen tenir veu i vot pel que acabarà sent la seva vida. Un cop acceptat que no els faran canviar d'opinió, han pres la decisió de no tornar a retrocedir.

He començat dient que aquest article estava escrit el dijous, però després de les protestes d'aquell dia a la nit, he volgut escriure més. Perquè parlar de violència és parlar dels atacs feixistes viscuts a Barcelona. És parlar de la connivència d'unes forces de seguretat que, coneixedores del que són capaços els brètols d'ultradreta, van deixar que s'acostessin a les protestes independentistes. El resultat van ser pallisses, atacs. Cap càrrega contra l'extrema dreta. Més encara, mostres de companyia per part de la Policia Nacional espanyola. Davant el feixisme, com sempre, un poble dret. Com deia Lluís Maria Xirinacs, lluitarem contra el fort quan siguem febles, i contra nosaltres mateixos quan siguem forts. No retrocedir és plantar cara al feixisme sense oblidar que, lluitar-hi mai serà violència.