Ni tan sols ells són els terroristes

Hi ha víctimes d’atacs d’Al-Qaida, d’ETA, d’IRA o d’altres grups paramilitars i terroristes que deuen estar estirant-se els cabells veient les acusacions formulades des dels òrgans jurídics espanyols. La despreocupació amb què assenyalen els per ells suposats enaltidors de terrorisme fa feredat. Tamara Carrasco, membre del CDR de Viladecans, ha estat l’últim exemple d’una llista que compta amb cantants, activistes i fins i tot tuitaires. L’Audiència Nacional descarta en la majoria de casos els delictes de rebel·lió i enaltiment del terrorisme que proposa la Fiscalia, però el mal ja està fet.

Rere un estat que acusa impunement de terrorisme totes les persones que van en contra del dictat oficial, només pot haver-hi una societat que ho permet. El PP i el PSOE van aprovar el 2015 un pacte antiterrorista que permetia perseguir i acusar de terrorisme, no només els atemptats violents que busquen provocar un estat de terror en la població, sinó qualsevol delicte greu que tingui l’objectiu de subvertir l’ordre constitucional i desestabilitzar el funcionament de les institucions públiques, entre altres mesures.

Aquesta reforma de la llei antiterrorista permet equiparar bloquejos de carreteres amb bombes en un centre comercial. Posa al mateix nivell tuits en contra d’un rei mai votat amb un atropellament mortal en una de les arteries de vianants més concorregudes d’una ciutat. Equipara una frase d’una cançó que hauria d’estar defensada per la llibertat d’expressió amb fer estavellar un avió o l’assassinat d’estudiants en una universitat.

Es prohibeix la protesta. Es penalitza la diversitat d’opinions. Es proscriu qui no comparteix les brutals sentències d’un règim sostingut per la indiferència de molts. No es pot pensar diferent d’un govern defensat a les urnes per milions de votants. Segueixen la màxima de canviar-ho tot per no canviar res, però el què es canvia són les lleis que han de protegir una constitució inamovible, caducada per les olors de les clavegueres de l’estat i suportada per un règim medieval. Cantar en contra de la monarquia és terrorisme, aixecar barreres dels peatges també. Fins i tot barallar-se amb dos Guàrdia Civils de paisà en un bar de Navarra. Almenys no ho han desmentit després de més de 500 dies en presó preventiva.

No es pot ampliar la definició del que suposa terrorisme. Banalitzar els ferotges atacs armats i mortals acusant tothom que protesta contra el règim sota el qual sobrevivim implica girar l’esquena a les víctimes del terrorisme real. Sí que es pot, però, i hauria de ser primordial, definir les noves actituds violentes a què estem sotmesos. I no, no parlo dels perillosos CDR, o de les feridores frases de Pablo Hasel o Valtonyc, ni de la baralla viscuda el 15 de juny del 2016 al bar Koxka d'Altsasu.

Violència —mentre trobem la nova paraula que busquem— són els pocavergonyes que governen un país i es mantenen en el poder encara que dia sí, dia també, es demostri que menteixen. Violents són els membres dels partits que van fer costat a aplicar l’article 155 a Catalunya i que no assisteixen a l’ofrena floral d’homenatge als represaliats del franquisme. Alguns dels mateixos que davant la proposta de condemnar el franquisme marxaven del Parlament.

Violència és signar un pacte per acollir refugiades i complir només amb un 11% del pactat. Permetre que el vaixell d’Open Arms segueixi retingut a Pozzalo també és violència. Seguir avalant i permeten desnonaments de famílies desvalgudes no és res més que violència. També ho és mantenir en presó preventiva persones acusades de rebel·lió i sedició per un codi penal feixista. Seguir votant per mantenir en el poder un partit corrupte que persegueix amb totes les forces de la llei les persones que s’hi oposen és violència. I ni tan sols ells són terroristes.