Opinió 08/03/2019

Mira, ja tinc el d’Andorra

Existeix la versió de l’oficial que no només no sap situar el Principat al mapa, sinó que ni tan sols té cap notícia de la seva existència

i
Pau Riera Dejuan
3 min

Tot comença volent estalviar. O almenys volent gastar menys diners. En el moment en què una aerolínia –de les que encara tenen renom– et ven com a opció més ràpida i econòmica un vol amb una escala només d’una hora, haurien de sonar les alarmes. Però des de la cadira enfront de l’ordinador no hi ha avisos que valguin. Menys diners. Arribo abans. M’estalvio una d’aquelles escales eternes.

No dubto ni un segon i premo la casella en què acceptes haver llegit tota la lletra petita. Dos dies abans de volar podré fer el 'check-in' i tot anirà com la seda. Què pot anar malament? Ho deuen tenir tot preparat, penso. En arribar, sortirem de l’avió per un 'finger' en lloc de fer una visita turística de deu minuts per l’aeroport amb autobús. No hi haurà controls ni d’equipatge ni de passaports, i la porta de sortida estarà a menys de cinc minuts. A més, és una companyia aèria de les que tenen bona fama, no hi haurà retards. Encara podré fer un cafè i tot, m’animo.

I una merda.

La realitat és que mai llegeixes què diu la lletra petita. Que 'fingers' per aquests mons de Déu n’hi ha més aviat pocs. Que sempre toca haver de creuar tot l’aeroport per anar fins a la porta que et toca. Ah sí, i hi ha més controls que a cinquè i sisè de primària. D’altra banda, se li ha de sumar que si ets andorrà, el teu enllaç depèn del coneixement geogràfic de l’oficial de duana que et toqui.

Si el coneixement és alt –quelcom que hauria de ser obligatori tractant-se d’un lloc de feina on s’aspira a veure ciutadans d’arreu del món– es pot aspirar a perdre com a molt cinc minuts. Malgrat viure en ple segle XXI, o segle I post globalització, veure un passaport andorrà encara sorprèn. Si ets la primera persona del Principat que veu, acostumen a quedar-se’t mirant a través del vidre de la seva cabina com si fos el primer cop que admiren un 'marsupilami' al zoo.

Aquesta situació, deixant de banda l’esforç que suposa somriure com si fos la primera vegada que et passa, encara pot arribar a fer gràcia. Sempre s’ha d’intentar caure bé als oficials de duana. Ara bé, també existeix la versió de l’oficial que no només no sap situar Andorra al mapa, sinó que ni tan sols té cap notícia de la seva existència. Aquests són els que, a més de fer-te perdre enllaços, et fan perdre la paciència.

Arrufar les celles. Tancar de nou el passaport i tornar a mirar el nom. Obrir-lo de nou. Arrugar les celles. Prémer dues o tres tecles de l’ordinador buscant respostes. Passar totes les pàgines revisant els segells que hi ha. Endavant i endarrere. Començant pel final i fent-t’ho de nou des del principi. Aquest ritual es repeteix cada cop que et creues amb un oficial que no utilitza Google Maps com a primera opció per aprendre on és Andorra. Al final, ho miren, i després de comprovar que el país existeix i que no cal visat per entrar a les seves fronteres, et deixen passar.

Hi ha un tercer tipus de funcionaris, però. Són aquells que després de fer tot el ritual, en lloc de mirar el mapa, els agafa un rampell detectivesc i es transformen en una espècie d’inspector Clouseau. Més desgraciat, diria. Miren el passaport a contrallum, esperant trobar restes del líquid utilitzat per falsejar-lo. Seguidament agafen una eina que recorda a les que s’utilitzen per saber la puresa d’un diamant i miren no sé ben bé quina sèrie de coses. Abans d’acceptar que no han enxampat a ningú amb un passaport falsificat, el tornem a mirar a contrallum, com si miraculosament hagués aparegut algun rastre que els permeti seguir el deliri de perseguir la pantera rosa.

Abans de tornar-te’l, però, es giren cap a l’oficial amb qui compareixen cabina i li mostren el document. En aquest moment tu ja estàs preparant-te per batre rècords d’atletisme a través de l’aeroport. Però encara falta l’últim element del ritual. Fent cas omís de les cares llargues de la resta de la cua, ensenya el passaport com si es tractés d’un trofeu hipermegadifícil de trobar en un videojoc. “Mira, ja tinc el d’Andorra”.

stats