Militants de Händel

Un any més i ja som menys. Ja fa sis anys que no hi som tots als sopars de Nadal i aquest serà el primer sense tu. Ja no se t’humitejaran els ulls mentre llegeixes per enèsima vegada el text que li vaig fer a l’avi. Ja no alabaràs la qualitat del sopar i no t’apareixerà aquell somriure que tant em divertia després d’una copa de vi de més.

La vostra generació ja no hi és, i mentre recordo els partits de futbol que fèiem al passadís de casa quan jo era petit, penso que no sé com afrontar aquest Nadal. Ja no tindrem la preocupació d’anar a dormir d’hora per estar en perfecte estat l’endemà, quan dinàvem a casa teva. Potser beurem massa mentre recordem les nits de 24 de desembre que vam poder passar tots junts.

Abans d’emplenar-nos per penúltima vegada la copa, a algú se li acudirà la idea de fer sonar el Messiah de Händel. Aquella magnífica peça que tant emocionava el teu marit. A cada Hallelujah pensarem en quina frase és suficientment justa per recordar-vos als dos. No en trobarem cap. L’escoltarem fins al final i els llargs segons de silenci que el seguiran es veuran trencats per un somriure a l’uníson de tots els presents. Per fi brindarem.

Brindarem sent conscients que ens falteu cada dia. Sabent que ja res serà igual, crec que ens posaríem ràpidament d’acord per destacar una de les ensenyances que més ens han marcat a fills i nét. Coincidint amb els èpics però alhora relaxants compassos finals del Messiah, esbossarem un somriure i simplement brindarem per vosaltres i pel Nadal. Perquè ens falteu cada dia, però el Nadal us troba a faltar amb més força.