Mai més, enlloc, contra ningú

París és una de les capitals europees més famoses de tot el món. Històricament ha estat l’epicentre de revolucions que han canviat la manera de pensar de tot el planeta. Ara està de dol un cop més. Dic un cop més perquè la ciutat de les llums ha viscut diferents desgràcies en els últims trenta anys. El 1985 van morir vuit persones a l’aeroport d’Orly en un atac del grup independentista armeni ASALA. Deu anys més tard van morir vuit persones més a l’estació de metro de Saint Michel en explotar una bomba en un atemptat que suposadament va ser obra del Front Islàmic de Salvació. Al gener d’aquest mateix 2015 van morir vint persones —entre elles els autors del crim— en un atac a la redacció de la revista Charlie Hebdo i en un supermercat dos dies després.

Sense cap ànim de desprestigiar ni treure importància a les víctimes i condemnant els atacs terroristes que va patir la capital francesa el passat cap de setmana, voldria recalcar una reflexió que molts ja han fet, malgrat que malauradament no són la majoria. L’horror viscut el 13 de novembre a París és el pa de cada dia a molts indrets del món. Síria, Eritrea, Iraq, Somàlia, Palestina i tants llocs més que viuen en un estat permanent de conflicte.

El dia a dia en aquests llocs és de guerra, de por i de mort. Malgrat que ens arriben cada dia notícies del que passa, no en fem tant cas. Són paratges llunyans, que no sentim com a nostres. Però és una realitat molt més dura que la que es viu a Europa. La immensa majoria d’habitants d’aquests indrets són musulmans, sí. Però no només condemnen categòricament el terrorisme i l’actuació armada, sinó que en fugen. Les desenes de milers de persones que han arribat a les costes mediterrànies els últims mesos fugen d’aquell horror. Molts no hi arriben mai. I als que arriben els tanquem la porta.

Em temo que els atacs a París ja reclamats oficialment per Estat Islàmic no faran més que agreujar aquesta situació. Europa corre el perill de veure totes les famílies que vénen de l’Orient mitjà com a terroristes potencials. Si passa això i partits d’extrema dreta com el Front Nacional a França guanyen protagonisme, els únics que en patiran les conseqüències seran els milers de persones que escapen d’un règim que mata en nom de la religió i que no poden arribar a Europa pels estereotips i la por que ens fa aquell que no és igual a nosaltres.

Simplificar els atacs de París provoca caure en errors motivats per la ignorància d’unes terres que són massa llunyanes perquè ocupin les portades dels diaris i els nostres pensaments. El terrorisme és un problema, i gros. Però també ho són els bombardejos a Síria amb l’excusa que s’ataca centres d’entrenament d’Estat islàmic. A Raqqa, ciutat bombardejada aquest passat diumenge —no per primer cop, perquè com a mínim des del 27 de setembre hi ha hagut bombardejos— o altres localitzacions de l’Orient Mitjà, hi viuen més de 300.000 persones. La immensa majoria són civils. Qualsevol acte de violència en qualsevol part del món ha de ser condemnat. No podem seguir caient en l’error que tothom qui ve d’allà és terrorista. No generalitzem. És el pitjor que podem fer en aquests moments.