Futbol, aigua i política: els enemics de la revolució

Els rumors se senten a cada cantonada. En tots els bars se’n parla amb xiuxiueigs que es converteixen en una remor de difícil aturador. Els infants copsen que els pares els envien a jugar a una altra habitació quan s’escolta la paraula maleïda. Ja hi ha certs periodistes, encara sense massa credibilitat, que comencen a fer-ne articles.

La revolució s’està gestant des de les capes més profundes de la societat. Aquells que no tenen res a perdre i tot a guanyar. Fa anys que se’n parla, però no ha estat fins que la classe treballadora acomodada ha vist la necessitat d’unir-s’hi, que la idea ha començat a prendre realment forma.

La majoria de la població ja no aguanta la corrupció que regeix el govern de la nació. No pot suportar més pujades de preu dels serveis bàsics com la llum o el transport públic. Mentre, han de pagar 65 euros a un empresari rescatat per l’estat en diverses ocasions perquè les seves inversions i negocis privats sempre tenen una clàusula de rescat públic.

No donen crèdit al que passa a la Comissió d’Investigació de l’òrgan constitucional que representa el poble. Veuen que l’exministre d’Economia, exvicepresident del Govern, exdirector del Fons Monetari Internacional i expresident d’un dels bancs que va aguditzar la crisi financera, hi pugui comparèixer havent pactat amb els tres partits majoritaris la possibilitat de no respondre preguntes.

La revolució, en part, ve provocada per les barbàries que ha dut a terme el poder judicial. En un estat sense una evident separació de poders, s’han empresonat titellaires, cantants i han estat citats a declarar professors per fomentar una de les eines més bàsiques de l’educació: els debats a classe.

Després de diverses legislatures governant el mateix partit corrupte, els votants comencen a aixecar la veu amenaçant del canvi. Ja no els votaran més. Els volen fer pagar les penúries que els han fet passar. El maig del 68 semblarà de pa sucat amb oli al costat del que està a punt de venir.

La remor de fons amenaça d'elevar-se fins a un crit unànime. Ha de fer fora del poder els polítics i empresaris que han portat el país a ser la riota del continent. Sembla imparable. L’estiu serà el moment idoni per acabar de donar el cop mortal. “A la tardor serem lliures”, s’escolta a la sortida de les escoles, a l’hora de dinar a les cantines de les fàbriques i a les mitges parts dels partits de futbol.

Malgrat totes aquestes clares mostres de rebel·lió, l’estiu arriba i el populatxo no ha comptat amb els grans contrincants a qui ha de fer front. Hi ha Mundial de futbol, una part del territori que vol anar més de pressa que la resta ha posat la directa i hi haurà sequera de nou.

La rebel·lió ha perdut entre portades d’escassetat d’aigua, bons resultats de la selecció nacional i uns polítics contraris al règim que encara són a la presó. A la tardor, el partit que gairebé aconsegueix que un país del continent faci la primera revolució del segle XXI, tornarà a guanyar les eleccions i respirarà alleujat, podent fer i desfer durant vés a saber quants anys més.