Fins quan serà normal?

En un punt indeterminat de la comarca de la Selva s'erigeix una torre amb aires medievals. Pocs són els afortunats que coneixen amb exactitud on es troba el frondós bosc que l'amaga. Només aquells amb prou motius per arribar-hi la podran trobar.

La torre, inexpugnable per fora, s'allunya dels estàndards medievals en el disseny interior. La llum que entra per una enorme claraboia que ocupa tot el teulat de la construcció fa brillar les prestatgeries de vidre com si fossin diamants. Aquí s'hi guarden totes les paraules en català que existeixen.

Els grans noms de la literatura catalana, des de Pompeu Fabra, fins a Miquel Martí i Pol, passant per Vicent Andrés Estellés, Josep Vicenç Foix o Ovidi Montllor no només han estat al corrent d'aquesta torre sinó que n'han estat guardians honorífics. Els seus versos i textos han engrandit les prestatgeries que actualment cuiden dos guardians avesats a la solitud de les paraules.

Avui, però, han rebut una visita inesperada. Es tracta de la Decència Judicial, que s’ha escapat dels jutjats de l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem. Ha fet el viatge sense ser vista, fugint del que pot ser el seu final si se segueix el camí pres aquests últims anys de legislatura d’un senyor al qui últimament s’hi pot referir com M. Rajoy.

La Decència Judicial ha arribat cansada i trasbalsada per les últimes notícies. No pot creure’s que en el transcurs del seu viatge, hagin decretat presó a la presidenta del Parlament de Catalunya. Ella podrà sortir de la presó si paga 150.000 euros, els altres membres independentistes de la Mesa, en canvi, tenen set dies per pagar-ne una sisena part.

Carme Forcadell no ha entrat de manera incondicional a la presó principalment per dos motius. Un és que no l’ha jutjada la jutgessa a qui acaben de donar de manera fixa la titularitat del jutjat número tres de l’Audiència Nacional. L’antic titular marxa per excedència. L’altre motiu és que va acceptar que la DUI no tenia valor jurídic. Els consellers cessats que dormen en presons de Madrid no van acceptar aquest fet. Els altres membres de la Mesa van dir que era simbòlica. Diferents respostes a una mateixa pregunta. Diferents penes de presó.

La Decència Judicial no es fa creus que la vara de mesura de la justícia espanyola sigui renegar d’unes idees. No pot acceptar que s’empresonin activistes socials, líders polítics i la segona personalitat de Catalunya per defensar unes idees. Per això ha viatjat fins a la torre. És conscient que la seva petició no s’ha fet mai, i tampoc vol que senti un precedent, però creu que és necessari fer-ho.

Normalment en aquesta torre s’hi porten noves paraules. Nous usos de les que ja existeixen. Es proposen jocs com anagrames i s’estudien els diferents proverbis dels diferents dialectes. Mai, però, s’havia demanat extingir una paraula. La Decència Judicial vol demanar que se n’esborri una del cap dels parlants de la llengua catalana.

Vol esborrar ‘normalització’. La seva figura, amb tot el que comporta el seu nom, no pot permetre que els ciutadans demòcrates d’arreu normalitzin les agressions judicials orquestrades per un estat a qui no només no es jutja amb la mateixa moneda, sinó que se n’aprofita per seguir en llibertat després de diverses demostracions de la seva culpabilitat en casos de corrupció. Tampoc vol que es normalitzi el fet d’enriquir-se de forma delictiva i no pagar pel crim comès.

”Cap poble pot permetre’s normalitzar atacs contra les llibertats individuals i col·lectives”, acaba d’explicar la Decència Judicial als guardians de la torre abans de caure exhausta a terra.