Diumenge

Només despertar-se fa un petó a la seva dona, que encara dorm, i surt de l'habitació. Sempre ha estat dels que es lleven sense despertador, però abans els diumenges potser es permetia allargar una mica la mandra mentre els seus fills començaven a moure's per casa. Ara, però, fa dos anys que segueix la mateixa rutina. Durant molts mesos per obligació. Ja s'hi ha acostumat. Sorprenentment de la desgràcia se'n treuen aprenentatges que passen a convertir-se en costum.

El seu fill gran ja l'espera al replà. Els dos vesteixen samarreta tècnica. D'aquestes que deixen passar fins i tot el mínim bri d'aire. Mai han estat de tenir fred. Acaben de lligar-se les sabates esportives i al carrer. L'objectiu del jove és aguantar el seu ritme. Sense més remei que fer-ho dia rere dia, s'ha passat més de vint-i-un mesos corrent en cercles. Ja baixa de l'hora en els deu quilòmetres. Qui ho diria.

Tornen a casa afamats, un esbufega més que l'altre, però ho intenta dissimular davant la mare i els dos germans menors. Si s'assabenten que el pare li passa la mà per la cara, ja tindran broma durant el que resta de dia. I això en aquesta família és sentència a mort.

La mare els dona a tots pressa per acabar d'enllestir el pa amb tomàquet i embotit perquè han d'anar a fer llenya i començar a preparar el desitjat arròs de muntanya. Avui els venen uns amics que ja han superat la difusa línia que marca l'entrada a la zona de família. Diumenge de vida. De beneïda normalitat.

Abans d'enfilar muntanya amunt, ell i la seva dona es miren. Poques mirades poden arribar a significar tant. És de gratitud. Però sobretot d'admiració. Segueix embaladit pel que ha aconseguit quan ell no hi era. No està sorprès. La sabia capaç de tot. La confirmació sempre és meravellosament colpidora.

La mirada d'ella perd per uns segons la convicció. Durant molts mesos ha sigut la mà dreta i l'esquerra de la família. Ha mantingut el cap fred quan el cor amenaçava en desfer-se en llàgrimes de rendició. Els ulls es resignen a acceptar que gairebé no ho aconsegueix. Però ràpidament recuperen l'expressió de la irreconeguda heroïna que és. La de la mirada alçada, mai altiva. La que mai perd el nord. La que els guia a tots. Encara ara. Ell la respira ple d'amor.

Un dels seus fills ho observa en silenci. No dirà res, perquè sap de la dignitat del moment. Feia molt que només en podien gaudir quan els deixaven. La mateixa dignitat amb què, sense ser-ne conscient, dona lliçons de vida a tots aquells que l'observen seguir indestructible a cops de braços i sobre rodes.

Abans de trencar aquest vincle que ha estat capaç de superar els dos pitjors tràngols de la seva vida, pare i mare s'enllacen de nou. Són conscients que no els cal la venjança. Tampoc el perdó. Només passaran pàgina. Junts i amb els seus. Com tants cops. Des d'ara i des de sempre.