Dimecres de cendra

Cadascuna de les accions de censura en l’enèsim exemple de mala salut democràtica d’un estat podrit han tingut una contestació immediata i potent

Arran del dimecres negre que s’ha viscut aquesta setmana, el debat sobre la llibertat d’expressió ha tornat a centrar totes les tertúlies, converses i lectures. És un tema que regularment aconsegueix fer-se lloc entre els 'trending topic' i que mai deixa de ser un valor segur en forma de pancarta en qualsevol manifestació. Això, ja de per si, és un problema. No m’imagino parlant de la llibertat d’expressió en un país on no és qüestionada.

En aquest dimecres nefast vam presenciar com el raper Valtonyc era condemnat a tres anys i sis mesos de presó per les seves lletres. Vam llegir astorats com una jutge ordenava segrestar ‘Fariña’, un llibre que estava publicat des del 2015. El motiu, la demanda d’un exalcalde del PP que apareixia en un dels fragments del treball bibliogràfic de Nacho Carretero sobre el narcotràfic a Galicia.

Per últim, la polèmica va arribar des de la Fira Internacional d’Art Contemporani de Madrid. En aquest cas, l’argument va ser que l’obra en què Santiago Serra denunciava l’existència de presos polítics a l’estat espanyol afectava la visibilitat de la resta d’obres a causa de la polèmica que s’estava generant. Les fotografies pixelades que endevinen els retrats d’Oriol Junqueras, els Jordis, els dos titellaires detinguts el 2016 o directius del diari Egin, entre d’altres, ja no són a ARCO. En el seu lloc hi ha una paret recent pintada. Bandera blanca a la censura.

Feina feta no fa destorb, deuen pensar tots els que se senten inflats després d’haver evitat que aquestes tres persones puguin expressar-se. No m’atreveixo a imaginar si estan més orgullosos els responsables de denunciar les lletres d’un raper que es passarà 42 mesos a la presó o els que miren amb satisfacció una paret blanca a Arco. Vanitat de la prohibició.

Ara bé, els ha durat ben poc. Darrere la vergonyosa voluntat de voler anul·lar el dret a la llibertat d’expressió, hi ha l’encara més vil decisió d’afonar les veus que els molesten. El debat sobre la llibertat d’expressió neix gràcies als denunciants de Valtonyc, Serra i Carretero. La victòria arriba de les mans dels qui, sense saber avenir-se de les barbaritats que s’estan vivint a l’estat espanyol, hi planten cara.

"Cap agressió sense resposta", cantava Obrint Pas en memòria de Guillem Agulló, assassinat en mans de feixistes el 1993. Aquesta màxima de defensa pacifista davant qualsevol atac dels feixistes que ens governen no s’ha fet esperar. Cadascuna de les accions de censura en l’enèsim exemple de mala salut democràtica d’un estat podrit han tingut una contestació immediata i potent.

Tatxo Bonet, soci de Mediapro, ha comprat l’obra ‘Presos Polítics’ i ha assegurat que la posarà a disposició de qualsevol galeria que la vulgui exposar. El llibre ‘Fariña’ de Nacho Carretero és el més venut en les últimes hores. El fragment on es menciona l’exalcalde del PP, José Alfredo Bea Gondar, s’ha estès per les xarxes com un virus que amenaça la seva memòria. Per últim, l’escena musical reivindicativa —i la que normalment no ho és tant— s’està organitzant per reproduir les lletres de Valtonyc i altres accions de protesta mentre la gran majoria de festivals catalans han inclòs el raper en els seus cartells.

Ens volen callats, sense més opinió que la seva. Somien en què fins i tot ens faci por pensar que hi ha alternatives a les seves accions de poder. Malgrat la història d’abusos polítics emparats per un sistema judicial que menja de les mans dels que els col·loquen, no han aconseguit fer callar la dissidència. La cultura, com deia Montserrat Roig, és l’opció política més revolucionària a llarg termini. Ens volen afonats, però ens trobaran dempeus mentre cantem, escrivim i expliquem realitats que, de tan autèntiques com són, es converteixen en ingovernables.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF