Diferents velocitats

Cada matí des que surto de casa fins que entro al pàrquing on tinc la moto coincideixo amb un home que seu sempre al mateix lloc. No deu saber massa quines són les novetats del ‘Procés’. Són tres quarts i cinc de vuit i sempre vaig amb un coet al cul. La veritat és que m’hi fixo poc. Però m’he forçat a observar-lo. M’he adonat que a la nit, quan torno a casa i recorro els tres-cents metres que separen l’edifici del meu portal, ell ja hi és. Vés a saber on passa el dia.

Dorm a la sucursal bancària que hi ha just al costat des d’on mira com el món desperta i com va a dormir. Somia, si és que els sense sostre encara se’ls permet somiar, al costat d’un caixer replet de milers d’euros. El seu matalàs són uns cartons del supermercat que està una mica més amunt del mateix carrer i els renova periòdicament. Potser aquests són l'única font per assabentar-se qui porta la paella pel mànec en les negociacions per aconseguir la independència. Es cobreix amb dues jaquetes que durant el dia descansen en una punta del carretó que reuneix totes les seves pertinences.

No vivim lluny del centre i m’imagino el seu dia a dia. Es deu desvetllar amb els primers raigs de Sol, si és que ha pogut aclucar els ulls durant la nit. Un cop ha passat l’hora punta de tràfic i els afortunats que encara conserven la feina ja són als seus llocs de treball, ell agafa el carretó i enfila cap a Plaça Catalunya o els voltants. El nombre d'estelades als balcons no canvia, però sí el seu color. Cada cop és més desgastat. Deu tenir un lloc assignat oficiosament. Tots en tenen un. Separats per pocs metres. Els justos. Em pregunto si es deuen conèixer, si parlen entre ells de com els va el dia. La vida. M’agradaria saber quin és el seu passat. Per què estan on estan. Si tenen plans de futur. Si els importa viure en una monarquia espanyola o en una república catalana.

El que sí que sé és que es passen el dia olorant, observant i sentint impossibles. Oloren els esmorzars, dinars i sopars que porten en una mà els turistes mentre amb l’altra mà ho retraten tot, inclòs i d’amagatotis, la seva cara. Una cara amb més arrugues de què els pertocarien per l’edat que tenen, fruit de la duresa de no tenir un sostre sota el qual resguardar-se les nits fredes d’hivern. Veuen com al Passeig de Gràcia hi ha qui es gasta en una polsera el que a ells els serviria per sobreviure, no pas viure, durant diversos anys. Senten com formen part del paisatge turístic de Barcelona en un pla inferior a la que tenen les fulles caigudes dels arbres a la tardor.

Són molts. Cada cop més. Però són invisibles per a nosaltres i no sabem quants en veiem cada dia. En arribar a casa mirem les notícies que parlen irremeiablement de qui és el nou president de la Generalitat i després sentim de fons que hi ha hagut quatre desnonaments més als barris que envolten el centre de Barcelona. No som capaços de comptar a quantes persones hem dit que no a allò que ens demanaven, sense ni tan sols mirar-les als ulls. No pensem que mai puguem estar en una situació semblant i per tant no ens preocupem per problemes aliens a nosaltres. Vivim en mons que giren a diferents velocitats. Tanquem el llum de la tauleta de nit, sense remordiments de no haver fet res al respecte. Demà serà un altre dia i seguirà tot igual.