Aturar el país

Ser periodista de tribunals ahir no devia ser fàcil. A Madrid, els encara diputats Jordi Turull, Raül Romeva i Josep Rull, i Carme Forcadell, Dolors Bassa i Marta Rovira —que la nit del dijous van anunciar que renunciaven a l’escó— estaven citats per revisar les seves mesures cautelars. En el mateix moment en què cinc dels sis citats arribaven al tribunal, Rovira, fins ara la cara més visible d’Esquerra Republicana des de l’empresonament d’Oriol Junqueras, anunciava per carta que s’exiliava. Era l’única que encara tenia el passaport a les seves mans. A dos quarts de set de la tarda els van comunicar l’entrada un altre cop a presó. Ja en van nou. Serien més si no haguessin triat l’exili com a via d’autodefensa els que han marxat.

Durant el matí, el mateix jutge instructor, Pablo Llarena, també comunicava que processava bona part del govern, dels líders sobiranistes, l’expresidenta del parlament i Marta Rovira per rebel·lió. Ja són 25, dels 28 investigats pel jutge, els processats. Demana una fiança de responsabilitat civil de 2,1 milions d’euros, gairebé el mateix nombre de vots que van aconseguir les forces independentistes el 21 de desembre de l’any passat. Sembla un càstig col·lectiu.

Malgrat que les penes a què s’enfronten els diferents processats no són idèntiques i en diversos casos no implicarien presó, ‘només’ inhabilitació, és clar que la justícia espanyola, amb Llarena com abanderat, té entre cella i cella els promotors polítics del procés. Darrere, més de dos milions de persones que entre astorades i indignades, comencen a plantejar-se si la via de les manifestacions protagonitzades per somriures i llums de mòbils poden fer trontollar l’estatus quo espanyol.

Alhora, també des de Madrid i només com una mostra més de la justícia espanyola, el govern espanyol ha concedit l’indult a cinc presos a petició de cinc confraries religioses. Aquesta tradició neix a mitjans del segle XVIII, quan la confraria de Màlaga, Nuestro Padre Jesús Rico, va aconseguir que Carles III els permetés alliberar un pres per any en la processó del Dimecres Sant. Segle XVIII.

Mig parafrasejant la misèria de resposta d’Albert Rivera, “que l’últim boig apagui el llum”. Els escrúpols segueixen enterrats en les cunetes d’un país melancòlicament segrestat per una justícia que es regeix pels mandats del poder executiu. País de sarsuela i castanyoles que diu no tenir diners per augmentar les pensions mentre per la porta del darrere rescata empreses i, de cara i ufana, deixa viure en llibertat els podrits perpetradors de casos de corrupció tan aclaparadors que acaben quedant en l’oblit. Només un exemple més del funcionament d’un govern que domina els territoris que malviuen més enllà de les parets del regne com a colònies.

El carrer és l’última bala d’autodefensa que queda. Ja no valen les concentracions amb samarretes grogues, mosaics i mans enlaire. Cal utilitzar la força de la resistència pacífica. Dir prou i aturar el país. Vagin passant, que l’últim demòcrata digne apagui el llum, tanqui la porta i passi el forrellat amb tots ells dins.