Per què no van predir que guanyaria Trump?

Enguany les empreses que realitzen les enquestes ja van avisar que la predicció no seria senzilla i que el marge d'error era gran

Saber com cadascú decideix el seu vot és una de les principals preocupacions de la ciència política. Gràcies a les enquestes i l'encreuament de dades poden predir-se els resultats futurs de les eleccions, i deu interessar prou, perquè els mitjans i els partits es gasten molts diners en aquests estudis, el públic ho consumeix i els polítics hi subordinen el seu estat d’ànim.

L’estudi del comportament polític havia arribat a ser una ciència exacta als Estats Units, on les empreses demoscòpiques poden enquestar molta gent i, sobretot, la gent adequada. Els resultats de les eleccions que va guanyar Obama, per exemple, havien estat anticipats amb exactitud per la web Five Thirty Eight, editada per Nate Silver. El seu model va encertar els resultats de tots els estats l’any 2012 i en va fallar un el 2008, Indiana, que havia adjudicat a McCain però va guanyar Obama per un 0,1% de marge.

Semblava el cim de la ciència política i pintava les eleccions futures com a tràmits de desenllaç previsible i, de fet, previst. Enguany, però, aquestes mateixes empreses ja van avisar que la predicció no seria senzilla i que el marge d'error era gran.

Hi havia dues sospites que explicaven aquesta inseguretat: primera, que les enquestes potser no eren tan bones com en el passat, i segona, la hipòtesi que el millor predictor de vot tindria una influència diferent. Aprofundim-hi.

Sense la participació dels pro Trump, les enquestes van anar quedant esbiaixades cap a Clinton, ja que els seus votants sí que estaven disposats a dir que li farien costat

La prudència en el tracte de les enquestes es basava en el fet que cada vegada menys gent està disposada en general a contestar-les, i menys encara en aquesta ocasió. Les més de 3.000 enquestes preelectorals es van fer mentre Trump era dibuixat als mitjans com el perdedor dels debats, com un assetjador sexual i com un mentider. Com que era impopular votar-lo, els seus partidaris preferien no contestar. A Colòmbia o el Regne Unit, per cert, passava una cosa semblant amb el 'no' al tractat de pau i el 'sí' a la sortida de la Unió Europea, que eren opcions mediàticament impopulars. Sense la participació dels pro Trump, les enquestes van anar quedant esbiaixades cap a l'altra banda, la de Clinton, ja que els seus votants sí que estaven disposats a dir que li farien costat.

La possibilitat del vot ocult es preveu quan es cuinen les enquestes, però potser es va donar l'efecte bola de neu: com més enquestes deien que la victòria de Hillary era el més probable, més senzill era repetir el mateix i ningú no volia ser el diferent. Un exemple: quan la setmana passada Nate Silver va publicar que Trump tenia un 30% d’opcions de guanyar, va ser acusat d'haver inflat les opcions del magnat per atraure audiència a la seva web. Amb tot, els marges que s’anunciaven eren molt petits i, de fet, Clinton va guanyar en vots populars. El resultat final s’explica per 97.000 vots de diferència repartits a Michigan, Wisconsin i Pennsilvània, que van donar-li a Trump 46 representants que van ser decisius, ja que sense ells no hauria guanyat.

La segona hipòtesi és que les raons que empenyen cada persona a votar han canviat. Hem vist durant setmanes moltes anàlisis que se centraven en el que farien els hispans, o les dones, o la població sense estudis, o la gent que viu a les ciutats. En la tradició del comportament polític s'entén que ser part d'una determinada col·lectivitat fa més probable que el vot vagi en un sentit o en un altre. Un exemple: si ets dona afroamericana i has anat a la universitat, tendiràs a votar demòcrata perquè el 76% de votants amb les teves característiques solen fer-ho. Etcètera. Els experts mesuraven aquestes tendències i així extrapolaven els resultats d’enquestes.

I si el debat principal ja no tingués a veure amb la raça, les ideologies o el nivell educatiu?

Fins ara, el millor predictor de vot era l'afiliació partidista: si algú se sentia republicà, el normal era que acabés votant el candidat del GOP, fos qui fos, i viceversa. Sembla una obvietat, però si la ciència política volia acostar-se a la veritat, aquesta era la millor variable predictiva. Què canviava enguany? Que Trump no era pròpiament un republicà. El partit el va posar en dubte des del primer dia de les primàries i una cinquantena de càrrecs o excàrrecs republicans van avançar que no el votarien, començant per l'expresident George Bush, acabant per Mitt Romney, el candidat derrotat el 2012, i passant per Paul Ryan, el portaveu republicà a la Cambra de Representants. A això s'hi afegia que cap diari li havia fet costat, ni tan sols alguns de tradició republicana com 'The Wall Street Journal'. No hi havia ningú que li donés suport entre la gent de l'establishment tret de l'exalcalde de Nova York Rudolph Giuliani. Podia sortir-li molt bé o molt malament: va sortir-li molt bé, però això no podia saber-se a priori.

O no podia saber-se sense haver fet la pregunta adequada. I si el debat principal ja no tingués a veure amb la raça, les ideologies o el nivell educatiu? I si el que preocupa a la gent és l’impacte que té a les seves vides la globalització o la convivència amb el de fora?

Segons un estudi de l'economista Jed Kolko, als comptats on hi ha una majoria de ciutadans que treballen en feines rutinàries va guanyar Trump, i allà on la majoria de feines no són rutinàries va vèncer Clinton. Aquesta conclusió Kolko no l'ha tret a partir d'enquestes, sinó creuant els resultats electorals amb dades de l'Oficina de Treball, que inclou dins les feines rutinàries els dependents de comerços, els agricultors i els obrers de les fàbriques. Són les feines que més perillen amb la globalització i l'automatització, i per tant els qui en depenen són els més susceptibles de tenir por.

Potser aquests resultats (i els del Brexit, i els que probablement veurem a França a la primavera) provocaran que es generi una altra categoria capaç d'explicar els comportaments polítics: cosmopolitisme contra localisme, globalització contra nacionalisme. No es tracta de racisme ni de problemes econòmics concrets, és més subtil. Els votants de Trump no responen al tòpic periodístic: no són racistes, ja que ell guanya on ho va fer Obama, i no són els perdedors de la globalització, ja que el seu nivell adquisitiu és superior a la mitjana. Cal una altra explicació més sofisticada, que tindrà a veure amb la por a l’altre, sigui aquest altre l’estranger, o el diferent, o les institucions i elits que regulen i manen des de cada cop més lluny.

Potser aquests resultats provocaran que es generi una altra categoria capaç d'explicar els comportaments polítics

Clinton era percebuda com la candidata dels qui manen, com a més partidària d'apujar impostos i de la intervenció econòmica, com a defensora de les minories i del lliure comerç i com la més favorable a les fronteres permeables. Per contra, Trump no vol impostos -de fet no en paga, tot i ser milionari-, no vol immigrants -vol expulsar els que hi ha i fer un mur perquè no n’entrin més-, no vol merders en llocs llunyans com el Iemen -vol gastar menys a l'OTAN- i no va rebre cap suport mediàtic. Més encara: Trump no ha treballat mai en política.

Les campanyes d’Obama van assenyalar que la demografia anava en contra dels republicans, que buscaven el vot rural, vell i blanc en un país cada cop més urbà, jove i mestís, i això era el que les enquestes seguien assenyalant. I els republicans s’ho creien: una assessora de Trump, Sarah Huckabee, va reconèixer que les enquestes internes republicanes estaven tan equivocades com les que els mitjans havien publicat durant la campanya. Si aquella tesi ha quedat antiquada no es pot saber encara, perquè va haver-hi molta menys participació que en eleccions anteriors. El que sí sabem avui és que Trump tenia més opcions de les previstes, fins i tot si treia menys vots que Romney el 2012 o McCain el 2008, com va passar.

Avís (un més), doncs, per als qui agafin les enquestes a peu d'urna o per analitzar els resultats: si ara sabem que van fallar el diagnòstic el 2012 i ara sabem que les respostes a consultes són encara de pitjor qualitat, què ens fa pensar que podem treure conclusions les pròximes setmanes?

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF