Per una aposta valenta pels espais escènics públics

Té sentit construir fàbriques que no tenen prou pressupost per fabricar?

La majoria d’espais escènics que anomenem públics a Barcelona no ho són. El catàleg d'aquests espais és resultat del suport que des de l'administració s'ha anat donant durant les darreres dècades a diferents iniciatives artístiques que van saber trobar el seu espai i la seva funció en un panorama teatral barceloní en reconstrucció. En cada cas d'una manera diferent i específica, l'administració hi va entrar per donar-los suport i fer-les créixer. És a dir, el catàleg dels espais públics no és fruit d'una planificació ni de la iniciativa de l'administració pública, sinó que existeix perquè l'administració ha anat adoptant i transformant diferents iniciatives escèniques en espais semipúblics. Això és fruit de la nostra història i és un procés comprensible i lògic fins a cert punt. El resultat són centres que mantenen la seva activitat en espais de propietat pública, majoritàriament en forma de cessió temporal, que depenen econòmicament de manera gairebé total de les aportacions del pressupost públic però la gestió i la direcció dels quals recau en mans privades. Fundacions i societats en què la presència de l'administració en els corresponents òrgans de regència és en cada cas diferent: en alguns casos hi és present, en d'altres és testimonial i en d'altres és nul·la.

Si el paper i la presència de les administracions en aquests espais fossin més actius i valents, s'evitarien desproporcions pressupostàries internes

D'altra banda, el pressupost de què disposen aquests espais és en tots els casos clarament insuficient. Com a resultat, un percentatge excessiu d'aquest pressupost acaba dedicat a mantenir l'estructura de funcionament i deixa pocs recursos a l'activitat. Que els diners dedicats a l'estructura superin els de l'activitat és difícil de justificar. En un símil podríem dir que hem construït i donat suport a hospitals, universitats, escoles, en paguem els administratius, els responsables de manteniment, la neteja, però no ens assegurem que hi hagi prou diners per pagar metges, professors, operacions, tractaments, activitats... Quan això és així, quin ha de ser el paper dels que es dediquen a l'activitat central per a la qual existeixen aquests centres? ¿Treballar gratuïtament o de manera precària perquè els centres puguin mantenir l'activitat? ¿Té sentit construir fàbriques que no tenen prou pressupost per fabricar? ¿Ni per comprar primera matèria, ni per pagar als treballadors que fabriquen? Pressupost i presència van lligats. Si el paper i la presència de les administracions en aquests espais fossin més actius i valents, entenem que visualitzarien les necessitats econòmiques reals i s'evitarien desproporcions pressupostàries internes.

Per als que creiem que la cultura ha de ser una prioritat de la gestió política, que ha de ser un servei públic, és evident que cal un pas més en la història de la construcció del catàleg dels espais escènics públics de la ciutat. És necessària una ordenació i redefinició d'aquests espais, un pas endavant en el paper que hi juga l'administració, que faciliti la fiscalització i l'exigència pública i social de la seva activitat. Cal que, coordinadament, administracions i espais escènics defineixin de manera clara i diferenciada cadascun dels projectes i objectius d'aquests espais. I com a conseqüència imprescindible cal que la implicació de totes les administracions sigui molt més seriosa també en el pla econòmic. Hem de fer possible que el treball artístic tingui les condicions necessàries per créixer, obrir-se i connectar amb la diversitat de la societat per a la qual treballa. Segur que si les administracions fan aquest pas, espectadors i artistes els acompanyarem per anar més enllà d’on podem imaginar.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF