Les fogueres enceses
Sóc del parer que els partits presents a l'Ajuntament de Badalona han de deixar que Xavier García Albiol en sigui l'alcalde, ens agradi o no la campanya que ha fet. Barrar-li el pas no farà més que crear frustració en els votants. Si els partits de l'oposició fan majoria al consistori, estan en condicions de bloquejar qualsevol mesura que depassi la lògica democràtica, que sigui discriminatòria o ofensiva. I, d'altra banda, la majoria de les coses que García Albiol va prometre no les podrà fer, perquè el poder municipal no té competències, per exemple, per expulsar immigrants. La llei no ho permet. Per tant, fóra bo que García Albiol s'enfrontés amb la realitat i, si és capaç de posar pau en barris tan complicats com Artigues, Sant Roc o Llefià, benvingut sigui. Perquè, de pau, en falta. I en falta perquè els discursos en positiu tampoc no arreglen les coses.
El pensament oficial ha establert que de la immigració només se n'ha de parlar en positiu; que els problemes s'atenen, quan s'atenen, però no es publiciten. De manera que el discurs diu que la immigració produeix riquesa: no s'entén, aleshores, que els països rics -tan dominats pels mercats com estan- posin pegues a l'entrada de nous immigrants. Tampoc s'entendria que les escoles privades -perversos com són els rics- no es quedessin totes les criatures immigrades per poder gaudir dels beneficis de la diversitat. Però la realitat és la que és: la immigració sí que crea riquesa, però a la llarga. A curt termini, si es vol acollir humanament i socialment, que és el que pertoca a societats avançades, la immigració costa un fotimer de quartos. És el preu de la cohesió social: cap país es pot fer ric de sobte incorporant-hi un milió de pobres.
Aleshores surten els estudis benintencionats que diuen que els immigrants aporten més diners dels que costen. Són estudis esbiaixats, per dues raons: perquè no quantifiquen el sobrecost que té proporcionar serveis bàsics als immigrants -les aules d'acollida a l'escola, per exemple, o les mediacions i traduccions a la sanitat-, i perquè quan calculen què costa la població aborigen l'agafen de punta a punta, comptant-hi també el 25% de pensionistes, que destaroten les xifres: s'hauria de calcular què costa el gruix d'immigrants comparant-lo amb la mateixa franja d'edat autòctona. Perquè els immigrants també arribaran a jubilar-se. És com quan ens diuen que no van al metge, cosa que un cop d'ull a la sala d'espera del CAP desmenteix: tan fàcil que és dir que van al metge perquè hi tenen tot el dret! Aquest és, precisament, el discurs que falta: són ciutadans, no persones diferents, no persones alienes a la societat, i tenen els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà.
Ara bé, són ciutadans pobres. Per aquesta raó, s'insereixen a través de les perifèries, allà on s'assenta la població que menys ha avançat: la que sol ser fruit de l'antiga immigració espanyola, per a la qual l'ascensor social ha funcionat poquet i la que, en el moment d'arribar, no va trobar cap mena d'acollida. Ni serveis, ni ajuts. Ara veuen que arriben nous contingents i que "tenen de tot". No és cert: no tenen de tot, simplement tenen ajuts perquè no es quedin despenjats del nivell més baix de la nostra societat. Ajuts que haurien de ser sempre temporals. A vegades passa que eren ajuts que abans cobraven els locals, que es veuen desplaçats. Fóra bo que la competència entre autòctons i immigrants pels ajuts socials no es produís, però em temo que l'estat real de les finances municipals ho farà inevitable.
Per això s'ha d'evitar que el discurs se centri en l'immigrant, que sembli que l'ajuntament només s'ocupa dels problemes de l'immigrant: és el que ha costat l'alcaldia a una dona tan eficaç com Iolanda Pineda, a Salt. Els aborígens s'han sentit orfes. I a sobre desproveïts d'una cosa tan elemental com és el paisatge. La immigració arriba com una allau i ho canvia tot: els pobles, el barri; ja no ets a casa. I no és un problema de preu del pis, com diu amb la gràcia habitual el senyor Duran: és el paradís perdut. La immigració espanyola va provocar aquest canvi en infinites ciutats ara metropolitanes i mai he sentit un mot de reconeixement per als catalans que van veure desaparèixer el seu món. Ara són els antics immigrants espanyols els que veuen fondre's el propi paisatge i ningú els està dient: "No saps com t'entenc". "És que no s'integren", diuen (i ho solen dir en castellà): miri, no tothom en té la voluntat. Amb una convivència correcta n'hem de tenir prou, perquè la clau és la segona generació.
Si no reconeixem que la població en contacte és la que fa l'esforç més gran i tampoc no li expliquem que la immigració costa molts diners, però que són diners ben invertits per a un futur que ens iguali a tots i que tots puguem compartir, estem fent la feina als Anglada i als García Albiol. De vegades les bones intencions acaben encenent les fogueres. Siguem honestos, siguem generosos, siguem rigorosos. La veritat sempre és millor que la demagògia: que no ens faci por predicar-la.
