Misc 30/12/2010

El cercle virtuós

i
Patrícia Gabancho
4 min
Catalunya, Zapatero

Ha pres possessió un govern, presidit per Artur Mas, fort en matèria d'economia i finances: un govern que explicita la paraula "empresa". Bravo. En el discurs d'intent d'investidura, l'encara candidat Mas va invocar el mantra de les tres i de la bona economia: innovació, internacionalització i infraestructures. Catalunya és a la meitat del camí en els tres àmbits, però el sector que encarna aquesta triada lluminosa haurà de tirar del carro de l'economia convencional. Aquest motor és ben present a Catalunya, on hi ha més innovació de la que la gent es pensa però on sempre tindrem el llast d'un mercat de treball ancorat en maneres de produir que caminen cap a l'obsolescència o que, malgrat que es quedaran en el poc valor afegit, són indispensables per a la continuïtat del teixit social, com ara els serveis i, en especial, el comerç i el turisme, que fan de coixí. La clau de la transformació serà tenir clar l'horitzó, tenir paciència i formar les noves generacions. Unes generacions que, per cert, quan estan formades no troben encaix en el mercat laboral, que els contracta -de moment: després ja milloren- com a mileuristes. Senyal que falta risc i qualitat.

Molt bé: som aquí. I a sobre, la crisi ha deixat en el voral milers de persones. Amb tot el rebombori dels controladors, Zapatero va colar, i no ha piulat ni un sindicat, la retirada de la prestació de l'atur als desocupats que han consumit tots els terminis. És una barbaritat: els em- peny cap a l'economia submergida o els condemna a fer cua davant de Càritas. Aquest gest ens indica que no és l'esquerra la que sap sortir de la crisi amb un camí propi: l'esquerra recita la fórmula de la inversió social però la retalla quan li convé. No deixa de tenir part de raó: la millor política social és activar l'economia, perquè la cohesió social ha de ser producte dels equilibris correctes; la cohesió és molt més un resultat de les oportunitats i dels estímuls que no pas de la subvenció. S'han de posar en marxa els motors de la riquesa i fer que el benefici no es quedi estancat només en una part de la societat. I, sobretot, no acceptar que ningú quedi a la intempèrie perquè qualsevol persona té dret a un mínim de dignitat, senyor Zapatero. La socialdemocràcia va ser precisament la capacitat de redistribuir la riquesa amb paràmetres de justícia fins que es va pervertir amb la vocació clientelista i amb l'estereotip del pensament.

Europa s'ha bastit sobre un triple pacte social: pobres i rics, vells i joves, capital i treball. Els forts miren pels més febles. L'estat del benestar és això, i fóra bo que aquests pactes no es trenquessin en temps de penúries, perquè no estem preparats moralment perquè cadascú tresqui a la manera americana. Barack Obama té problemes per aprovar les reformes que va prometre perquè anava en contra del principi sagrat que cadascú es fa càrrec de si mateix i l'estat només posa el mínim de regles de joc. A Amèrica, ningú vol pagar la sanitat a ningú. A Europa entenem que hem de contribuir al bé comú, perquè això ens fa la vida més amable. Però al mateix temps, mantenim en la recambra un conjunt de mites que entorpeixen el bon funcionament de la maquinària. Per exemple, l'esquerra encara parla com si cregués que els obrers han de redimir el món, un besavi del vell marxisme. Els obrers són bons i els patrons són dolents: la reforma laboral encara està feta a la defensiva. Però avui, davant la necessitat de canviar de model productiu, el fre està en una massa treballadora poc formada, que no genera valor afegit i que, encara pitjor, no està compromesa amb la pròpia productivitat. Són el PSC i ICV els partits que tenen més funcionaris entre els seus diputats! La crisi, però, ha posat totes les mancances al descobert. I, en això, el pensament d'esquerra no pot ser l'únic a treure el carro del pedregar, perquè li manca objectivitat; tampoc es podrà avançar només des del liberalisme, salvatge o no. Cal reprendre els equilibris socials, morals i intel·lectuals. Bastir el cercle virtuós de més formació per aconseguir una mentalitat de risc, més productivitat i més bons salaris, i aleshores menys subvenció, menys burocràcia, menys abús de tecnocràcia funcionarial. Mentrestant, cor fort fins que l'economia torni a rutllar. Que no serà, intueixo, basant-se en el consum desmesurat una altra vegada, com diuen, sinó en l'intercanvi de dosis altes de coneixement. I coneixement també és cultura.

La societat s'ha de repensar en llibertat, sense prejudicis, de manera creativa, perquè criar generacions mimades porta a l'abisme. La innovació sobretot és una actitud, l'única que aconsegueix treure de l'individu la millor part del seu talent. És la manca de política el que ha posat Zapatero, finalment, en mans dels mercats, i el mercat no és mai un bon àrbitre, perquè busca benefici i no equitat. No hauríem de deixar ningú a la intempèrie però tampoc hauríem de continuar exigint a l'Estat que ens posi un paraigües quan plou, si no hem tingut prou estímul per construir el propi recer.

stats