24/09/2012

Por? Fractura? Generositat!

3 min
Por? Fractura? Generositat!

El dia abans vaig preguntar a la caixera del súper si estava a punt per a la mani. "Què mani?", va dir. És una noia de Pallejà que amb mi recupera el català, vacil·lant, après a l'escola. No en tenia ni idea. L'endemà tot just veure'm entrar em va dir que fantàstic, que quina cosa més maca, i que ella hi estava a favor. L'entusiasme col·lectiu l'ha arrossegada, i ara em tocarà anar-li explicant, bocinet a bocinet, de què va el projecte. Avui tenim el doble d'independentistes que no pas el 10 de setembre. I ara la batalla serà psicològica. L'entusiasme i la il·lusió contra la por. No es tracta pas d'una por física, perquè si una cosa ens protegeix és la difusió internacional: l'independentisme és, ara mateix, intocable. No es pot reprimir ni es pot castigar Catalunya amb una dosi extra d'escanyament financer. El món té un ull posat sobre el comportament espanyol.

La por avançarà per les escletxes de la desinformació. Alícia Sánchez-Camacho deia a la ràdio que els tractats de la UE determinen que després d'una secessió en quedes fora. És mentida. Els tractats no diuen ni un mot del que, tècnicament, es diu "ampliació interior". Això vol dir que tot és negociable, tot. Els experts internacionals, alguns dels quals van passar per Barcelona obviats per tothom, afirmen que, en efecte, hi haurà una suspensió de la pertinença europea, segurament sense sortir de l'euro, i que un cop confirmada la solidesa democràtica del nou estat, el reconeixement internacional i el nivell econòmic, la reincorporació serà automàtica. Un mercat, com ho és la UE, no vol encongir-se: ens ho faran fàcil. És cert que Espanya intentarà el veto, però ho haurà de fer amb arguments. Si esgrimeix ressentiment o ràbia, li diran: "Tu calla". Espanya cobra de la UE des del primer dia, li és una pedra a la sabata i té el prestigi per terra: per aquest cantó, tranquils.

És cert que Europa no vol guirigalls, però la presència de la gentada al carrer equival a dir-li que el problema ja és aquí, i que toca resoldre'l ràpid i bé. Europa té una profunda tradició democràtica i no pot demanar als catalans que se sacrifiquin per aguantar dreta una Espanya que ens perjudica. No seria just, no seria intel·ligent. Hi ha, però, una altra amenaça que intentarà que el sobiranisme reculi. És la fractura social. Com que toca fibra sensible -Catalunya està orgullosa de la convivència que ha construït- és una arma considerable. Però tampoc pot ningú demanar als que volen la llibertat que se sacrifiquin en nom dels immobilistes, dels porucs o dels qui estimen sincerament Espanya. Això tampoc no és just. L'únic que se'ns pot demanar és que fem les coses bé.

La fractura no existirà si els partidaris del no no se senten discriminats o, com he sentit a dir, no se senten catalans de segona. Aquestes persones han de ser generoses per deixar que expressem la nostra il·lusió, i han de saber també que tots som part del projecte. Aspirem a un benestar que és per a tothom, perquè el catalanisme, des de sempre, és un projecte de progrés i modernitat. Si aquesta gent veu que la seva vida no canviarà a pitjor, potser no s'hi sumaran, però no hi haurà conflicte ni dolor. Després de tot, el projecte de modernitat d'Espanya, que va començar el 1982, s'ha esfondrat: ara mateix no hi ha res a oferir. L'espanyolisme està orfe, per això intenta de fer por. I aquí és on el PSC haurà de calibrar com juga la seva oposició, perquè la proposta de recuperar l'Estatut del 2006 -ja repassat per Alfonso Guerra- i la retòrica Espanya federal és una alternativa molt feble.

Si el debat se centra en termes polítics, endavant. Però el PSC es trobarà disputant-se el terreny de l'espanyolisme amb el PP, un partit que ha optat ja per la mentida i la desqualificació. Podria caure en la temptació de soscavar la unitat del poble català que sempre ha defensat. La fractura, si acaba apareixent, la farà qui atiï una foguera que avui no està cremant. Altrament, la independència no serà unànime, com no ho ha estat enlloc, però deixarà intocades les bases d'una convivència basada en el respecte a la identitat de cadascú, que és com hem viscut fins ara. És el moment de la fermesa i dels arguments. L'Assemblea, que tan bona feina unitària ha fet fins avui, ha de treballar per eixamplar el perímetre de l'independentisme, esvaint pors, contestant preguntes, visitant nous territoris. Ens hi posarem, esclar que sí. En les múltiples xerrades que faig arreu, m'agrada acabar amb un prec: no defallim, no tinguem por, no ens barallem. Doncs això.

stats