Publicitat
Publicitat

Partits, corrupció i estructures franquistes

He llegit en galerades el llibre que prepara Anna Tarrés, que va ser entrenadora de natació sincronitzada, un llibre que obliga a reflexionar sobre l'esport d'elit en el context espanyol. La primera part és l'èpica de l'excel·lència, un relat d'esforç sobre esforç, però la segona, la que explica el conflicte amb la Federació Espanyola, que la va despatxar, ens suggereix un ambient estantís de personatges que guanyen i malgasten molts diners i a qui imaginem amb bigoti franquista. Bromes a part, hi ha maniobres per reduir el pes de l'esport català dins del conjunt espanyol, tan senzill com això. El que vull subratllar és la pervivència d'estructures casposes en tots els àmbits de la vida espanyola relacionats amb el poder. Ens havíem acostumat a assenyalar certs sectors com a immobilistes, però la cosa està molt més estesa. De fet, el pacte de la Transició va ser això: deixar incòlumes les estructures, democratitzar-les vagament i donar el poder a persones que no canviessin les coses.

El pacte de la Transició va servir per aguantar una determinada concepció d'Espanya que recolza sobre dues potes: el PP i el PSOE, que s'alternen en el poder -una nova Restauració- mentre comparteixen el que m'agrada anomenar la pomada , dit a la manera argentina. Un espai de poder on tot es confon: economia, finances, sindicats, patronals, organismes de control, partits, empreses i, amb perdó, la llotja del Reial Madrid. Tot el que s'ha enfonsat amb Bankia: el projecte espanyol de modernitat, construït sobre un Madrid hipertrofiat i la vigència de l'oligarquia tradicional. Aquesta oligarquia es va multiplicar en elits locals tenyides de nou-riquisme o, dit d'una altra manera, va reproduir els vicis del caciquisme més tronat a partir de les noves estructures polítiques municipals, diputacionals i autonòmiques. I al voltant, noves òrbites de poder cultural, econòmic i social. Això és l'Espanya autonòmica.

No és que a Catalunya aquest esquema no s'hagi reproduït a la seva manera. Catalunya ha tendit, històricament, a assimilar els vicis espanyols quan això anava a favor de les pròpies elits. La classe autonòmica també ha sorgit aquí, perquè l'apetència del poder és igual a tot arreu. El sistema s'ha basat en l'escassa participació i en el poder d'uns partits d'extrema verticalitat i de gran penetració en l'estructura que gestionen. Els partits com a agències de col·locació dels quadres obedients, cosa que afavoreix la mediocritat. Amb un nivell excessiu de gestió i, per tant, amb molt poca presència del funcionariat, que és una garantia contra la corrupció: contra l'obediència. D'aquí a les males pràctiques, un pas; d'aquí al que anomeno efecte cortijo -col·locar-hi mitja parentela, com si l'ajuntament fos la pròpia casa-, dos passos i una mica de barra. Quan això és general pots esperar que en algun moment l'Estat vulgui posar-hi la lupa, i aleshores surt tot. Però és que aquest tot hi era. I també el fet d'anar recol·locant els càrrecs quan ja no fan falta, per no deixar-los desemparats.

Desmuntar aquest estat de coses, donant més capacitat de control a la ciutadania -empoderant el ciutadà-, és el que cal per anar desmantellant el que Espanya encara té de franquista. Un règim caducat però amb unes estructures que es mantenen durant temps. I ara el govern de l'Estat recupera l'ideari franquista per estampar-lo damunt la realitat democràtica. Mireu el poder que reprenen amb la nova llei les diputacions, que són la peça més opaca de l'esquema local; mireu el mandat de fer que tots els espanyols visquin, pensin, sentin, parlin de la mateixa manera. Acabar amb la corrupció i desmantellar les restes del franquisme són dues cares de la mateixa moneda i per això el procés sobiranista s'hi juga la pell. No estem parlant només de transparència i codi ètic, sinó de treure del poder l'oligarquia i les seves sucursals, almenys a Catalunya; una oligarquia que no ha tingut gaire exercici de poder polític, però sí de coparticipació econòmica, fins que el model s'ha extingit per ofec.

No tot està podrit a Catalunya. Aquí es va intentar una renovació, amb projectes a favor dels ciutadans i, en general, reeixits. Però la prepotència dels partits ha fet que aquests bons projectes acabessin viciats i hagin derivat en tripijocs i favors. Si no toquem això, no podrem avançar cap a la llibertat, perquè la desconfiança ens afeblirà. No cal llençar la criatura amb l'aigua bruta, però cal refer l'edifici polític amb paràmetres nous i millors. Lliures, precisament.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF