08/09/2011

Només tres famílies?

4 min
Només tres famílies?

La interlocutòria és l'efecte d'una bomba d'acció retardada que es va posar en marxa fa molt de temps. És la justícia fent el seu camí. El Tribunal Suprem ha donat la raó a una gent que vol escola en castellà i ara la instància corresponent diu: que es faci.

Complir la llei. El Suprem els va donar la raó, en contra de l'evidència social, perquè és exactament el que diu la Constitució en l'article 3. El castellà regna pertot, tothom té el deure de saber-lo i el dret d'usar-lo, i afegeix, en veu baixa i remugant, que "les altres llengües" -sense anomenar-les, la pila del greix- també podran ser oficials en el seu territori. El primer Estatut va ser fill d'aquest nyap, que els diputats i senadors catalans van acceptar com si fos glòria. Quan va arribar el moment de plantejar el segon Estatut, els redactors van voler reparar l'error i blindar la part feble del tracte, el català. Van establir-hi dues coses: el deure de saber català i el català com a llengua vehicular a l'escola, és a dir, la immersió.

Quatre anys després, el Tribunal Constitucional va fer la gran tisorada i va tornar a Catalunya l'estatus de regió. Pel que fa al cas, va suprimir el deure de saber català -l'única llengua obligatòria és el castellà- i va afegir una postil·la a la immersió lingüística, que tanmateix va respectar: va dir que el castellà també pot ser llengua vehicular. Mireu si és senzill. La llei d'ensenyament de Catalunya diu que el català és llengua vehicular però no diu que és l'"única llengua vehicular", perquè tampoc seria veritat: ni ho és a la primària, ni molt menys a la secundària, en què en un institut normalet pel cap baix el 40% de les classes es fan en castellà; en un de "difícil", totes les classes menys la de llengua catalana. Això és així perquè la Generalitat inicial no es va atrevir a enfrontar-se amb els profes castellanoparlants, els mateixos que, encapçalats per un tal Jiménez Losantos, que treballava a Santa Coloma de Gramenet, van promoure el manifest dels 2.100 intel·lectuals ofesos amb la imposició del català, imposició que no va ser mai.

Com que l'aparell legal és aquest, quan tres famílies reclamen, el Suprem els ha de donar la raó. No li costa gens, perquè tot plegat se sustenta en una mentalitat que és la que apareix una vegada i una altra i una altra. El català és una nosa, és una llengua provinciana, les llengües són per entendre's, els territoris no tenen llengües, Catalunya és bilingüe, si som bilingües l'escola ha de ser en castellà. La tirallonga de sempre. Com deia fa dos dies un comentarista (moderat) en una tele que emet exclusivament en castellà, arran de la reforma constitucional: " Lo mejor de todo es que esto ha puesto a los nacionalistas en su sitio ". Sembla que el lloc que ens correspon com a catalans és el racó de pensar, al marge de la classe. Vull dir amb tot això que les lleis no són aquestes per casualitat sinó per ideologia, perquè Espanya (i els espanyols) veuen les coses d'una determinada manera. És el famós xoc de trens.

Per tant, poca broma. Toca plantar-se. Ara diuen que tan sols es tracta d'arreglar el tracte a les tres famílies repatànies (la llei ho preveu: els catalans són així de flexibles davant el poderós). Jo no ho faria. Jo no cediria ni un pam. I que vingui el conflicte. La política és per despullar la realitat, per desballestar-la, per deixar-ne l'esquelet. I ara és l'hora de la política. M'hauria agradat veure una declaració més contundent i sobretot més immediata del president Mas, que últimament va fluix de reflexos. Com més el discuteixin, més català a les aules. Que saltin espurnes.

La política és la vàlvula que deixa pas a la indignació d'aquesta societat que reacciona a la primera, que omple les xarxes, que declara i escriu. La política té l'obligació de portar al Parlament aquesta fermesa. Ha de confrontar el PP davant la realitat del País Valencià i de les Illes, allà on han pogut implantar la benedicció del bilingüisme. La política ha de lligar la mobilització ciutadana amb la capacitat de prendre decisions. Ha de fer valer la voluntat majoritària de ser una única comunitat, vertebrada amb la llengua que la gent ha mantingut contra la violència opaca o explícita d'un Estat -un estat és una estratègia política- que es vol homogeni, centralitzat i castellà.

Estic descrivint una societat catalana que no existeix, però que està idealment en construcció. La realitat és més vacil·lant, més dura, i el mercat (que la Constitució santifica en donar al castellà primacia a tot Espanya) ens va en contra. L'única oportunitat que té el català és persistir com a llengua vertebradora del tronc central de la societat. Qualsevol altra cosa significa l'extinció de la llengua, de la cultura i per tant de la consciència nacional. I aquest és el punt clau. Per això la Constitució es va redactar així fa trenta anys; per això el Suprem no dubta, avui, a donar la raó a tres famílies contra la voluntat de milions de catalans.

stats