21/07/2011

Carteristes al metro

3 min

Tot gest polític estrident és un missatge en si mateix, sobretot quan són gestos fundacionals: això és l'acció decidida sobre els carteristes del metro de Barcelona. La pregunta és com pot ser que la situació arribés a un grau tan elevat de degradació. La resposta és múltiple i moral, perquè aquesta mena de coses són un mirall en què la societat queda reflectida. En primer lloc, era habitual en l'anterior ajuntament deixar per impossibles els temes que resultaven difícils de tractar, fos la venda de droga a Trinitat Vella -que persisteix- o la brutícia a Sants -que també-, i no diguem els problemes endèmics de l'espai públic. Imbuïts de la complexitat de la ciutat global, els progressistes dictaminen que allò no té remei i ho deixen estar. Era lògic que l'equip acabat d'arribar comencés per aquí amb l'esperança de poder dir: "Ho veieu? Era qüestió d'ocupar-se'n".

En segon lloc, el progressisme banal pateix una insofrible repugnància a posar remei a les coses si es tracta d'operar sobre els febles. Va passar també amb el debat de l'ordenança de civisme: "Com ens ho farem, sense pressionar els que no tenen res?" Els gitanos romanesos del metro en són l'exemple ideal: una cultura plena d'atavismes, que tendeix a la marginalitat, que es resisteix a la domesticació occidental i que resulta incòmoda allà on va, perquè els límits amb què es relaciona amb els paios són molt laxes. És la típica cultura de nosaltres contra ells . Violar les lleis dels paios és tan legítim com prescindir d'enviar les criatures a escola, escola que, sospiten, els vol aculturalitzar. Aquesta és la por dels gitanos perquè, en efecte, Europa ha bregat durant segles bé per fer-los fora, bé per integrar-los tot desvirtuant-los.

Que s'hi resisteixin explica la supervivència però també el conflicte social permanent, de vegades generacions després d'un assentament urbà.

El tercer element encara és més enutjós: les víctimes no són velletes que van a comprar el pa, que això hauria creat una alarma social descomunal, sinó turistes. La relació del barceloní amb el turista és d'amor i odi: amor per la despesa que fan i odi a aquest personatge ociós, abusiu i antipàtic que ens desposseeix de la ciutat. Que unes bandes de lladregots els distreguin la cartera i la càmera de fotos no ens fa gens de mal, d'aquí la tolerància amb aquesta professionalització de la delinqüència. L'últim element -hi té relació- és la impotència. Que jo recordi, el tema dels multireincidents el va posar sobre la taula l'alcalde Clos, que va deixar de ser alcalde el 2007. És a dir, que ja ha passat molta aigua sota el pont. Clos no se'n va sortir: les lleis són les que són i la dotació informàtica dels jutjats, també. Del registre únic de delictes i faltes fa temps que se'n sent a parlar sense que es faci efectiu.

La tolerància amb el petit delicte és interessant com a símptoma. Un jutge amic em diu que cada societat té un límit de males pràctiques assumides -sigui corrupció, sigui delinqüència- i legisla a partir d'aquest límit, i deixa en pau el que estigui per sota. O fa veure que se n'ocupa sense ocupar-se'n mai del tot. És una franja variable d'impunitat, que lògicament els malfactors detecten: si se n'hi instal·len molts, el límit es depassa i es canvia la llei. El problema és que la llei es mou lentament i la realitat salta d'una situació a l'altra en un no res. Ara estem en aquesta situació. Quan es parla de canviar el Codi Penal, els experts opinen que és una bestiesa, i algun síndic sovint hi coincideix. Als jutges, que coneixen la situació, no els agrada enviar gent a la presó si ho poden evitar. Per tant, aquí no funcionaria, per rebuig progressista, el sistema americà de les tres vegades: tac, tac, tac i a la cangrí, encara que l'últim problema hagi estat saltar-te un semàfor. Ara bé: al metro de Nova York no hi ha carteristes i allà les presons són un negoci privat. On volem arribar?

Un progressista pur diria que cal aplicar mesures socials: inserir els gitanos romanesos -i imitadors- mitjançant educació, suport i mediació cultural. La proposta és improbable amb una crisi ferotge gravitant sobre les arques públiques, i el resultat és força dubtós. Tampoc sé si la societat estaria d'acord a esmerçar-hi esforços i calés. Sarkozy va optar per la deportació sense pal·liatius; Hereu, per la impotència; Xavier Trias, per la contundència policial. Trias toparà amb la porta oberta dels jutjats, aquella per on entren i surten, el mateix dia, els detinguts. Tinc la sensació que aquest és un tema en què la política es juga el prestigi: el de les persones que prenen decisions i el de constituir-se en poder regulador de la convivència, és a dir, en alguna cosa amb capacitat de solucionar els conflictes.

stats