El futur de Catalunya es decidirà a les urnes, no al Tribunal Suprem

Era ingenu pensar que tancant-nos desapareixerien dos milions de persones

Ja fa un mes i mig que som a Madrid, a 600 quilòmetres de casa i de les nostres famílies i amics, i més de 30 dies que va començar aquest judici a la democràcia. Som davant d’una farsa judicial, i com més dies passen, més ciutadans d’arreu se n’adonen. Ho repetirem les vegades que calgui: votar no és cap delicte, fer un referèndum tampoc, impedir-ho per la força potser sí que ho és. Som presos polítics i se’ns persegueix per les nostres idees, però no oblidem una cosa: el que està en joc en realitat és la democràcia en si mateixa. Qui està afrontant una prova és l’Estat, i no passarà l’examen.

El ritme diari és esgotador. Els dies de judici no veiem ni la llum del sol. Però les cares conegudes que veiem entre el públic de la sala ens omplen de força i d’alegria. Són aquelles mirades i somriures que podem agafar sense vidre, sense intèrfon ni telèfon. Som on va ser el president Companys fa 80 anys, agafem el relleu d’aquella i de moltes altres lluites per la llibertat i la democràcia. Som hereus i portadors del testimoni, i no tinc cap dubte que guanyarem. Ho fem per ells, però també pels que vindran, pels nostres fills.

Intento caminar pel pati tant com puc els dies que no anem al Suprem per aprofitar les hores de sol. També intento jugar a bàsquet, tot i que moltes de les hores treballo amb cartes i papers. Escric desenes i desenes de notes i cartes a companys de partit i amics, i responc a algunes de les moltes cartes que rebem dels ciutadans. El seu suport és immens, la generositat i els missatges ens mantenen forts en aquestes quatre parets. Som aquí per ells, per la democràcia, per la llibertat. També dedico hores a l’estudi, intento continuar aprenent, llegeixo física, perquè preparo articles sobre física quàntica, i continuo preparant el judici amb els advocats.

Aquests darrers mesos, també aquests dies que tornem a ser a Madrid, aprofito les hores per escriure als meus fills, el Lluc i la Joana. Els faig contes que parlen del món, de l’univers, experiments que em permeten fer de pare des de la distància, més enllà de les dues hores al mes. Vull cuidar-los, acaronar-los amb aquestes lletres plenes de tendresa i d’algunes històries que els permetin aprendre física, química, anècdotes o simplement llegendes. De fet, està a punt de sortir un llibre on es recullen tots els contes amb un pròleg preciós de l’estimat Pep Guardiola. Vull que sapigueu que el vostre pare és una bona persona, que estima la gent i que intenta sempre fer el millor per al conjunt, però que per sobre de tot us estima a vosaltres i a la vostra mare.

Fa 500 dies que estic en presó preventiva. Ens volen silenciats i pensaven que tancant-nos desapareixerien més de dos milions de persones, que esborrarien les seves idees. Probablement els ingenus no hem estat nosaltres. Aquesta injustícia els perseguirà i els destruirà, aquesta causa és cada dia més gran, més coneguda arreu del món i, com recorda l’estimat Jordi Cuixart, la prioritat no és sortir de la presó sinó la denúncia de la vulneració dels drets i la llibertat, la denúncia de la censura i empresonament de la democràcia, la defensa de la legitimitat i la raó dels nostres ideals, cada cop més forts i reforçats.

Tornem a ser convocats a les urnes, tornem a tenir l’oportunitat de demostrar la nostra força en aquell terreny que ens agrada més: la democràcia. Sortim a guanyar, per molt silenciats que ens vulguin tenir. I per això he decidit presentar-me acompanyat de Gabriel Rufián i Carolina Telechea i amb el company Raül Romeva al Senat. Vull continuar lluitant, com ho he fet sempre, per la llibertat del meu país, per les llibertats. I ens en sortirem. El futur de Catalunya, podeu estar-ne segurs, només es resoldrà votant, no es decidirà en aquest jutjat majestuós en la imatge però feble i dèbil en la causa. Ho decidirem a les urnes les vegades que calgui.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF