Catalunya (la seva gent) al cor de tots

La idea de renunciar, resignadament, a obtenir més recursos addicionals o a lleis que combaten la pobresa energètica o la desigualtat en nom d’un tribunal instrumentalitzat o d’un govern espanyol que actua sistemàticament contra la ciutadania catalana i les seves institucions és inassumible

Sempre hem dit que el nostre objectiu i prioritat és servir la gent, el conjunt de la nostra societat. De fet és aquest el motor de la història de la humanitat, la lluita constant per millorar les condicions de vida de la gent. El nostre és un país que ha ofert mil i un exemples en aquest sentit al llarg dels temps. I aquest és també l’origen de l’himne nacional Els segadors, la revolta de les classes populars davant els abusos de l’Exèrcit del Rei i l’alta noblesa i de protesta per l’empitjorament de les condicions de vida.

La Revolta dels Segadors va desembocar en una revolta política. Però la seva gènesi és, sens dubte, una revolta social. Aquesta és la llavor de tots els canvis en profunditat, la palanca de canvis polítics i socials: la set de justícia i la fam de llibertat. Al final, tot allò que de debò justifica la voluntat de ser un estat independent és disposar de les eines d’un estat per, de ben segur, ajudar la gent.

I ajudar avui la gent passa per la necessitat de disposar de més recursos, de tots els que aquesta societat genera però dels quals no podem disposar perquè és el govern espanyol, en funcions, qui arbitràriament en disposa. Tot i així, fent ús de les cada vegada més qüestionades i febles competències de l’autogovern per l’ofensiva recentralitzadora de l’Estat i per un Tribunal Constitucional que ha esdevingut el braç executor d’aquest Estat, hem fet mans i mànigues per obtenir nous recursos gravant aquells sectors que encara estan en condicions de fer una aportació addicional a les finances públiques. Per això l’impost als bancs, a les nuclears, als habitatges buits... o la més recent llei de pobresa energètica. Totes i cadascuna d’aquestes iniciatives han estat avortades pel govern espanyol i suspeses automàticament pel Tribunal Constitucional. Avui, a la pràctica, el TC a Espanya és una cambra que pot privar de tota legitimitat el Parlament, representant directe de la sobirania popular, sense ni tan sols valorar el fons de l’assumpte. De manera que tots els drets i llibertats que emanen de la cambra que representa la voluntat popular són paper mullat davant el TC. Precisament els darrers dies s’ha pretès fer un paral·lelisme entre els recursos d’inconstitucionalitat que ha interposat la part catalana i els del govern espanyol. La comparació no aguanta la menor de les objeccions: cada recurs del govern espanyol davant el TC té un efecte fulminant, mentre que un recurs del Govern, en cas que s’admeti a tràmit, només té com a efecte que en un futur incert sigui examinat per un TC que, cada cop més, és jutge i part enfront de Catalunya.

No és pas nova, aquesta situació. També a la República, durant els anys que Espanya va ser una democràcia, va existir el Tribunal de Garanties Constitucionals, precedent directe del TC. I també aleshores el gruix de l’activitat del govern de la Generalitat va ser de caràcter social. I és en aquest context que el Parlament va aprovar la llei de contractes de conreu el 1934, una llei de perfil moderat, segons diria Pere Coromines, que va ser conseller de Justícia durant la República. La llei de contractes de conreu aplicava el principi de propietat de la terra com una funció social, quelcom que avui incorporen totes les legislacions democràtiques. Era una llei pensada per no privar els pagesos del dret a seguir conreant la terra, per evitar deixar-los a la intempèrie. El text va ser recorregut i el Tribunal de Garanties Constitucionals va resoldre anul·lant la llei. La resposta del govern català va ser immediata: prioritzar la defensa del modus vivendi de la pagesia. I d’aquesta manera el Parlament va tornar a aprovar íntegrament la mateixa llei de contractes de conreu.

I si quan les condicions eren molt més difícils aquest país no es va rendir, tampoc no ho farem ara, quan som al segle XXI i en el si de la Unió Europea. Si mai no hem defallit, tampoc ara renunciarem en cap cas a seguir prioritzant la defensa dels interessos de la ciutadania i el dret a obtenir més recursos per fer una societat més lliure i justa, per disposar d’una bona sanitat i educació universals, per emparar els drets de la gent gran o dels nostres infants, per ajudar els sectors de la nostra societat més desafavorits, per potenciar i col·laborar amb les nostres empreses i emprenedors, per millorar la vida de tothom i oferir una societat amb més i millor igualtat d’oportunitats, per dibuixar horitzons de futur per als nostres fills, per crear més riquesa i prosperitat al servei de la majoria.

El govern de Catalunya i el seu Parlament tenen l’obligació de servir la seva societat per damunt de qualsevol altra consideració. La idea de renunciar, resignadament, a obtenir més recursos addicionals o a lleis que combaten la pobresa energètica o la desigualtat en nom d’un tribunal instrumentalitzat o d’un govern espanyol que actua sistemàticament contra la ciutadania catalana i les seves institucions és inassumible. El Parlament i el Govern han de posar sempre la defensa dels drets i les llibertats, del benestar dels ciutadans, per davant de tot. I això significa que, tants cops com calgui, tornarem a aprovar les lleis que responen a una necessitat social urgent i que persistirem a obtenir nous ingressos. Perquè així com mai renunciarem al dret a decidir, a la voluntat de la majoria expressada a les urnes, mai renunciarem a servir la ciutadania amb tots els instruments al nostre abast. I en aquest embat hi esperem tots els demòcrates, tots, sense excepció. L’apel·lació a drets genèrics si no hi ha la ferma voluntat d’exercir-los i defensar-los democràticament és foc d’encenalls. Com també ho és exigir constants increments de la despesa en seu parlamentària i després xiular davant el dèficit fiscal o davant les constants maniobres del govern espanyol per escanyar financerament el govern de Catalunya. Cada euro que Madrid distreu, que no torna o que ens escatima és un euro menys per a les nostres escoles, hospitals o serveis públics en general. És l’hora de la responsabilitat, de mirar-nos als ulls amb sinceritat i servir el país. Cadascú des del seu lloc però Catalunya -la seva gent- al cor de tots.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF