Olga Alcaraz I Josep Xercavins
05/07/2018

Canvi climàtic: els grans debats

3 min

Professors codirectors del Grup sobre el Governament del Canvi Climàtic (GGCC) de la UPCL'1 de juny Miquel Puig publicava un article titulat “Bones notícies” on informava de l’abaratiment de l’energia solar fotovoltaica i valorava les repercussions que això podria tenir en l’increment del seu ús i en la corresponent reducció d’emissions de CO2. Aquest fet el portava a concloure que s’assolirien els objectius de l’Acord de París cap allà el 2030 per, segons ell, raons estrictament econòmiques. Com que Puig esmentava un article publicat per nosaltres uns dies abans on expressàvem la nostra preocupació en relació a la consecució d’aquests objectius, ens agradaria aquí aprofundir en aquest debat situant-lo més globalment en alguns conceptes i variables clau.

El canvi climàtic és una problemàtica global i a l’hora de fer-ne valoracions cal fer-les des d’aquesta perspectiva. Es poden cometre errors importants extrapolant a escala mundial la realitat d’alguns països de la Unió Europea en els quals, avui, una possible penetració del cotxe elèctric podria semblar que ho canviarà tot. Però el cotxe elèctric pot ser vist com una gran banalitat del “nord ric” si pensem que només a l’Índia 240 milions de persones no tenen accés a l’electricitat (una electricitat molt majoritàriament produïda al món a partir dels combustibles fòssils). Des d’una perspectiva humana global, és prioritari per a la comunitat internacional treure de la pobresa totes aquelles persones que al nostre planeta encara no poden sortir de la misèria i arribar a benviure. Això implica proveir grans contingents de població d’accés a aigua potable, a electricitat, a sistemes de sanejament d’aigües residuals, a un habitatge digne, etc. I cal ser conscients que bastir totes aquestes infraestructures, i augmentar la producció alimentària que demandarà una població global creixent, comportarà encara l’ús d’energies fòssils amb emissions de gasos d’efecte hivernacle; a curt i mitjà termini no hi ha cap altra opció.

Sobren, per tant, motius per a l’alarma. I més quan les dades mostren clarament que els països rics, que ja tenen el necessari per prescindir ràpidament dels combustibles fòssils, no fan els esforços que haurien de fer per reduir dràsticament les seves grans emissions de CO2. Si volem que la temperatura mitjana del planeta no pugi més de 2° C, la quantitat de CO2 que encara podem emetre d’ara endavant ja és molt limitada, només unes 770 GtCO2 segons l’IPCC. I al ritme que el món emet CO2 actualment, d'aquí uns 20 anys ja haurem superat aquesta quantitat i, per tant, els 2 °C. Així doncs, no podem malbaratar al “nord ric” aquestes “últimes emissions” compatibles amb els 2 °C. Les hem de reservar exclusivament per assegurar el desenvolupament, l’alimentació i la possibilitat d’adaptació al canvi climàtic dels països més empobrits.

La Revolució Industrial i el corresponent creixement econòmic capitalista ha estat possible gràcies a una utilització i un consum espectaculars de combustibles fòssils (carbó, petroli i gas natural), i això ha comportat un augment molt important de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. La correlació entre aquests creixements no s’ha desacoblat mai. En els últims 25 anys la fracció de combustibles fòssils dins del mix energètic mundial mai no ha baixat del 80%. Malauradament, tot i que el creixement del conjunt de renovables netes ha estat important, en xifres absolutes aquest augment és molt minso. Sempre en aquests últims 25 anys, la humanitat ha augmentat el total de recursos energètics que mobilitza en 207 EJ, mentre que l’augment experimentat pel conjunt format per l’energia eòlica, solar i geotèrmica no arriba als 7 EJ. Així doncs, pensem que no és raonable confiar en una transició energètica imminent, ni tampoc a mitjà termini. Per tant, només una parada radical i selectiva del creixement econòmic del “nord ric” ens pot obrir la porta a l’esperança.

Finalment, també ens ha de preocupar que, després de l’aprovació i ratificació de l’Acord de París, hi hagi qui pensi que el problema està resolt. Res més lluny de la realitat! L’Acord de París ho és únicament en els termes dels 2 °C. No preveu cap obligació i/o penalització per a ningú. Podria molt ben bé ser que tothom continuï campant al seu aire i que ni tan sols s’aprovin els reglaments necessaris per posar-lo en marxa i implementar-lo. Així doncs, només la consciència i l’acció contundent d’una ciutadania mundial ben informada, que exigeixi canvis radicals en el model econòmic capitalista, energètic, de transport, alimentari, etc., pot encara forçar, i com més aviat millor, les dràstiques reduccions d’emissions necessàries per aconseguir l’objectiu dels 2 °C.

stats