Per a quan la reforma del finançament local?

Es parla molt de la necessitat de la reforma del finançament autonòmic, una qüestió que s’hauria d’haver abordat ja fa més de tres anys, segons la legislació vigent. L’actual sistema que regula les finances de les comunitats autònomes té molts problemes i resulta molt perjudicial per a algunes d’elles, com Catalunya. En aquests moments, sembla que aquesta reforma és a l’agenda del nou govern espanyol.

Però la pregunta que cal fer és: ¿quan s’abordarà la reforma del finançament local? L’última reforma de les finances locals va tenir lloc el 2002, de la qual una part va entrar en vigor el 2003 i l’altra el 2004. Els trets més importants d’aquella reforma van ser eximir les persones físiques del pagament de l’impost d’activitats econòmiques (IAE), introduir participacions dels ens locals -encara que mínimes- en el rendiment de l’IRPF, l’IVA i els impostos especials, i reformar el sistema de subvencions d’anivellament provinents de l’Estat cap als governs locals. Des del meu punt de vista, va ser una reforma limitada i criticable, principalment pel que fa a les subvencions d’anivellament, i que no va resoldre els problemes essencials dels municipis.

Cal recordar també que el 2013 es va aprovar la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, però no afectava el seu finançament sinó que anava dirigida a la reforma de l’estructura de govern d’aquest nivell d’administració, una reforma, val a dir, que va ser objecte de moltes crítiques.

Per tant, si es necessita una reforma del finançament autonòmic, també es necessita amb la mateixa urgència una reforma del finançament local. Es pot argumentar que les autonomies tenen més pes específic que els governs locals. Les primeres gestionen al voltant d’un terç de la despesa pública, mentre que els governs locals se situen entorn del 13%. No obstant això, el municipi és l’administració més pròxima als ciutadans, on aquests acudeixen en primer lloc quan necessiten l’ajut públic, a més de proveir d’uns serveis que també resulten essencials.

Són molts els defectes de l’actual model de finançament local, que en alguns punts ha quedat completament obsolet. Pel que fa als tributs -que, segons dades del 2014, generen aproximadament el 43% dels ingressos no financers municipals-, entre les qüestions més rellevants a engegar hi hauria la de potenciar l’IBI (impost sobre béns immobles), principalment millorant la gestió del cadastre. L’IBI és el tribut municipal més important, que recapta aproximadament dues terceres parts dels ingressos impositius municipals. Una altra qüestió fa referència a l’IAE, que només afecta les persones jurídiques amb una xifra de negocis superior a un milió d’euros i que genera el 7% dels ingressos fiscals. Aquest impost es podria suprimir, ja que podríem qualificar-lo d’arcaic. A canvi, podria substituir-se per un IBI que gravés amb un tipus especial els immobles d’ús no residencial. Un altre impost que s’hauria de reformar és el de plusvàlues (amb el nom oficial d’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana). Grava la plusvàlua que es posa de manifest quan es transmet un terreny urbà, i recapta al voltant del 12% dels ingressos impositius municipals. El problema és que, a causa del sistema de càlcul de la plusvàlua, aquesta sempre resulta positiva, malgrat que sigui negativa, és a dir, quan no hi hagi guanys, sinó pèrdues. Una alternativa seria reformar la base de càlcul de la plusvàlua de manera que es posi de manifest la real. Una altra seria suprimir-lo i que els municipis poguessin establir un recàrrec sobre l’impost de transmissions patrimonials de què gaudeixen les autonomies.

També seria adequat incrementar la participació que tenen els municipis en el rendiment de l’IRPF generat en el seu terme municipal. Actualment, és només de l’1,6875% i únicament els municipis de més de 75.000 habitants i les capitals de província i de comunitat autònoma en gaudeixen. Alhora, seria encertat estendre-ho a tots els municipis.

L’altra gran àrea de reforma afecta les subvencions, un 34% dels ingressos municipals no financers. D’aquestes, les més importants pel seu volum són les provinents de l’Estat (dues terceres parts del total), que pretenen tenir la funció d’aconseguir l’equitat interterritorial entre els municipis, és a dir, l’anivellament fiscal. Hi ha dos fons: el que va als municipis amb menys de 75.000 habitants i el que va als de més de 75.000 i capitals de província i comunitats autònomes. El primer té uns criteris de repartiment que són molt millorables des del punt de vista de l’equitat i el segon encara és pitjor, ja que no es distribueix segons cap criteri d’equitat.

Finalment, cal dir que amb aquestes greus deficiències del model de finançament local els governs locals s’han vist obligats a sotmetre’s a una forta consolidació fiscal. Ja fa anys que no poden incórrer en dèficit públic, per la qual cosa en el seu conjunt des del 2012 presenten un lleuger superàvit, al voltant del 0,5% del PIB. Per tot plegat, si bé ja s’ha dit moltes vegades, crec que es pot dir que l’administració local és la Ventafocs de l’administració pública.