Les cures durant la pandèmia, aquest problema privat

La crisi del coronavirus s'ha convertit en un focus que ha il·luminat de manera brutal àrees problemàtiques de la nostra societat. Ha passat amb la cura de nens i persones dependents, encara que el tema no ocupi gaire espai en les preocupacions de la política institucional. Si ja era difícil per a les famílies teletreballar amb els nens a casa, amb la tornada gradual a la feina i amb els centres educatius tancats, s'aguditza la disjuntiva. La nova normalitat se superposa a la vella, accentuant les seves contradiccions.

Per a moltes famílies i sobretot per a les monomarentals –es calcula que són uns dos milions a l'estat espanyol– treballar i ocupar-se dels seus ja era extremadament difícil abans del coronavirus. Avui, en plena situació d'excepció, d'aquesta qüestió amb prou feines se'n parla perquè se segueix considerant un problema individual i no col·lectiu. El que anomenem crisi de les cures a casa nostra s'ha solucionant tirant d'avis i de la feina barata de dones migrants, fonamentalment llatinoamericanes. I no és casual que sigui barata: és producte de les fronteres i d'un règim laboral "especial" pel qual les treballadores domèstiques no tenen els mateixos drets que la resta. Però avui els avis són grup de risc i no haurien d'haver d'ocupar-se de nens, i no totes les dones treballadores poden permetre's contractar-ne d'altres. Així que un cop més són les dones les que, davant la necessitat de tornar físicament a la feina, estan demanant excedències, reduint jornades i fins i tot renunciant als seus llocs de treball, la qual cosa les empobreix i les torna més dependents dels salaris de marits i familiars. És una cosa recurrent, en totes les crisis. Ja sigui per la contracció de l'estat del benestar o perquè es deixa de banda la qüestió de les cures com ara, la situació de les dones empitjora.

Com ja passa habitualment, ni l'Estat ni les empreses s'estan fent càrrec d'una qüestió que hauria de ser central per a la societat, perquè criar nens és reproduir la vida, però també produir treballadors. Una de les lliçons fonamentals del feminisme és que la subordinació de les dones es produeix precisament per haver permès l'apropiació d'aquest treball gratuït. Per això ha de semblar que és natural, que es fa "per amor" i que només compta com a treball quan es fa per altres, no per la família d'una mateixa.

Avui, més que mai, és imprescindible doncs que les cures siguin considerades cosa de tots. A Catalunya, al contrari que a la resta de l'Estat, s'obriran les escoles i llars d'infants perquè hi puguin assistir els nens de forma voluntària a partir d'un any. El conseller d'Educació, Josep Bargalló, parla d'"emergència comunitària". Té raó. L'emergència, a més, és contínua. Al cor de la qüestió hi segueix bategant la necessitat d'un replantejament general de l'àmbit de les cures perquè sigui una responsabilitat de tota la societat i perquè tenir cura no tingui, com ara, un altíssim cost per a la vida i l'autonomia de les dones.