12/01/2013

La pitjor amenaça per a la pau mundial

6 min
La pitjor amenaça per a la pau mundial

En la seva informació sobre el debat final de la campanya presidencial nord-americana, The Wall Street Journal assenyalava, en referir-se a la política exterior, que "l'únic país que es va esmentar més vegades que Israel va ser l'Iran, considerat per la majoria de països del Pròxim Orient com la pitjor amenaça per a la seguretat de la regió".

Tots dos candidats van estar d'acord que un Iran nuclear és la pitjor amenaça per a la regió, i potser fins i tot per al món, com va afirmar explícitament Romney, fent-se ressò d'un punt de vista habitual.

Pel que fa a Israel, tots dos candidats van rivalitzar a l'hora de declarar-li la seva devoció, però les autoritats israelianes no es van donar per satisfetes. Segons les informacions publicades, "esperaven un llenguatge més agressiu per part de Romney". No n'hi havia prou que Romney exigís que no es permetés que l'Iran "adquirís capacitat nuclear".

Els àrabs tampoc en van quedar satisfets, perquè les seves pors sobre l'Iran "es van debatre des del punt de vista de la seguretat d'Israel, i no de la seguretat de la regió", i es van deixar de banda gran part dels temes que els preocupen; un cop més, l'enfocament habitual.

Aquest article periodístic, igual que molts del que s'escriuen sobre l'Iran, deixa sense resposta preguntes fonamentals: ¿qui exactament considera l'Iran com la pitjor amenaça per a la seguretat?, ¿i què creuen els àrabs (i la major part del món) que es pot fer amb aquesta amenaça, independentment de l'opinió que en tinguin?

La primera pregunta és fàcil de respondre. L'amenaça iraniana és una obsessió absolutament occidental, que és compartida pels dictadors àrabs però no pels seus pobles.

Com han posat de manifest nombroses enquestes, tot i que, en general, als ciutadans dels països àrabs no els agrada l'Iran, no el consideren com una amenaça gaire seriosa. Israel i els Estats Units sí que els semblen una amenaça, i molts d'aquests ciutadans, de vegades una considerable majoria, creuen que les armes nuclears iranianes contraresten aquestes amenaces.

A les altes esferes nord-americanes hi ha gent que coincideix amb la percepció dels ciutadans àrabs, com ara el general Lee Butler, exdirigent del Comando Estratègic. El 1998 va dir: "És extraordinàriament perillós que, en aquesta olla de pressió plena d'hostilitat que anomenem Pròxim Orient", un estat, Israel, tingui un potent arsenal d'armes nuclears, perquè això "incita els altres països a fer el mateix".

Encara més perillosa és l'estratègia de dissuasió nuclear de què el mateix Butler va ser el principal autor durant molts anys. El 2002 va escriure que aquesta estratègia era "la fórmula per anar a un desastre sense pal·liatius", i va demanar als Estats Units i altres potències nuclears que es comprometessin, en el marc del Tractat de No-proliferació d'Armes Nuclears, a "esforçar-se de bona fe" per eliminar la plaga de les armes nuclears.

El Tribunal Internacional de Justícia va dictaminar, el 1996, que els estats tenen l'obligació d'esforçar-se activament en aquest sentit: "Hi ha l'obligació d'emprendre de bona fe i portar fins al final les negociacions pel desarmament nuclear en tots els seus aspectes, sota un control internacional estricte i eficaç". El 2002, l'administració de George W. Bush va afirmar que els Estats Units no estaven subjectes a aquesta obligació.

Sembla que en gran part del món es comparteixen els punts de vista àrabs sobre l'amenaça iraniana. Fa poc, el Moviment de Països No-alineats va defensar enèrgicament, en la seva cimera d'agost a Teheran, el dret de l'Iran a enriquir urani.

L'Índia, el més poblat dels països no-alineats, ha trobat la manera d'evadir les oneroses sancions econòmiques imposades a l'Iran pels Estats Units. S'han posat en marxa els plans per unir el port iranià de Chabahar -remodelat amb ajuda índia- a l'Àsia central a través de l'Afganistan. Diuen que també s'intensifiquen les relacions comercials. Si no fos per les fortes pressions dels Estats Units, probablement aquestes relacions naturals millorarien substancialment.

La Xina, que té l'estatus d'observador al Moviment de Països No-alineats, fa el mateix. Està ampliant projectes de desenvolupament per arribar a Occident, com ara les iniciatives per recuperar la vella Ruta de la Seda, que anava des de la Xina fins a Europa. Una línia ferroviària d'alta velocitat connecta la Xina amb el Kazakhstan i més enllà. Previsiblement, la línia arribarà al Turkmenistan, amb els seus rics recursos energètics, i és probable que enllaci amb l'Iran i s'estengui fins a Turquia i Europa.

La Xina també ha agafat el control de l'important port pakistanès de Gwadar, i això li permet rebre el petroli del Pròxim Orient evitant els estrets d'Ormuz i de Malacca, que estan congestionats pel trànsit marítim i sota el control dels EUA. La premsa pakistanesa informa que "a través del port, les importacions de cru procedents de l'Iran, els estats àrabs del Golf i l'Àfrica es podran transportar per terra fins al nord-oest de la Xina".

A la cimera de l'agost a Teheran, el Moviment de Països No-alineats va reiterar la seva proposta, plantejada ja fa anys, de mitigar o posar fi a l'amenaça de les armes nuclears al Pròxim Orient mitjançant la creació d'una zona lliure d'armes de destrucció massiva. És evident que les mesures que vagin en aquest sentit són el mitjà més senzill i menys onerós per superar les amenaces, i a gairebé tot el món els donen suport.

El mes passat, va sorgir una bona oportunitat per tirar endavant aquestes mesures, quan es feien plans per organitzar a Hèlsinki una conferència internacional sobre aquest tema.

Però, si bé és cert que es va fer una conferència, no va ser la que s'havia previst. Només les organitzacions no governamentals van participar en la conferència alternativa, organitzada per la Unió per la Pau de Finlàndia. Washington va cancel·lar la conferència internacional al novembre, poc després que l'Iran acceptés participar-hi. Segons va informar Associated Press, el motiu oficial al·legat per l'administració Obama va ser "l'agitació política de la regió i la postura desafiadora de l'Iran sobre la no-proliferació", així com la falta de consens "sobre la manera d'enfocar la conferència". Aquest motiu és en realitat una manera de dir que l'única potència nuclear de la regió, Israel, es va negar a assistir-hi i va qualificar de coerció el fet que li demanessin que hi participés.

Pel que sembla, l'administració Obama manté la seva anterior posició: "No es produeixen les condicions idònies si no hi participen tots els membres de la regió". Els Estats Units no permetran mesures que sotmetin les instal·lacions nuclears israelianes a la inspecció internacional. Ni tampoc publicaran cap informació sobre "la naturalesa i la capacitat de les instal·lacions nuclears i les activitats israelianes".

L'Agència de Notícies de Kuwait va informar immediatament que "el grup d'estats àrabs i els membres del Moviment de Països No-alineats van acordar que seguirien fent pressió per demanar una conferència sobre la creació al Pròxim Orient d'una zona lliure d'armes nuclears i altres armes de destrucció massiva".

El mes passat, l'Assemblea General de l'ONU va aprovar una resolució que demanava a Israel que s'adherís al Tractat de No-proliferació d'Armes Nuclears. Van votar que no els de sempre: Israel, els Estats Units, el Canadà, i les illes Marshall, Micronèsia i Palau. Uns dies més tard, els Estats Units van fer un assaig d'armes nuclears i un cop més van prohibir la presència d'inspectors internacionals a la zona de proves, situada a Nevada. L'Iran va protestar, així com l'alcalde d'Hiroshima i alguns grups pacifistes japonesos.

No cal dir que per crear una zona lliure d'armes nuclears fa falta la cooperació de les potències nuclears: en el cas del Pròxim Orient, això vol dir els Estats Units i Israel, que s'hi neguen. El mateix es pot dir d'altres llocs. A l'Àfrica i al Pacífic aquestes zones no es poden implantar perquè els EUA insisteixen a mantenir i modernitzar les bases amb armament nuclear que tenen a les illes que controlen.

Mentre les ONG es reunien a Hèlsinki, a Nova York tenia lloc un sopar sota els auspicis de l'Institute for Near East Policy de Washington, una branca del lobi israelià.

Segons una entusiasta ressenya de la gala publicada a la premsa israeliana, Dennis Ross, Elliott Abrams i altres "antics assessors d'Obama i Bush" van assegurar a la concurrència que "el president atacarà (l'Iran) l'any que ve si la diplomàcia fracassa", un regal d'allò més bonic.

Els nord-americans difícilment es podran assabentar que la diplomàcia ha tornat a fracassar per una raó molt senzilla: als Estats Units no es publica pràcticament res sobre les vicissituds de l'estratègia més evident per afrontar "la pitjor amenaça", crear una zona lliure d'armes nuclears al Pròxim Orient.

stats