Catalunya laica? 'Figurati!'

Les rotllanes, els benvinguts passeu passeu, els trobarem a faltar el teu somriure...

Des de lluny les coses es veuen millor. I des de Venècia encara més, especialment si puges al Campanile de Sant Marc (98,6 m) i veus les Dolomites, unes muntanyes que aconsello visitar en qualsevol època de l’any, pels seus pobles, on viu gent i no només esquiadors, i per les seves roques de color rosat. Veig tan enllà que repesco un dossier del diari ARA del 17 d'abril del 2017 AD (Santa Marianna i Sant Robert) enterament dedicat al sentiment religiós a Catalunya on destacava i segueix destacant una frase com aquesta: “Catalunya es distingeix per una religiositat poc pública i poc practicant, i no només en el catolicisme”. N’hi havia altres, de titulars, com aquests: “La religiositat dels catalans s’allunya cada cop més de la mitjana espanyola”. O un altre: “Secularització accelerada”. Unes dades hi explicaven la “caiguda significativa” del sentiment religiós entre la població. S’ha d’admetre, sempre hi ha hagut un cert orgull entre els catalans de la seva especial relació amb l'Església. Del seu proverbial laïcisme/anticlericalisme. La periòdica crema de les esglésies està envoltada d'una mena de romanticisme, i s’esmenta a vegades amb un somriure de complaença que vol remarcar el caràcter laic de la societat catalana. En veritat el foc moltes vegades ha fet net d’elements superflus, però això no ve al cas. Ara, perdoneu-me, però crec que us esteu equivocant: des de la cristiana, catòlica, apostòlica i romana Itàlia puc assegurar que, més cristiana, catòlica, apostòlica (romana no) que Catalunya no hi ha cap terra sota la capa del cel. No, no hi ha terra més amarada d’un sentiment tan potent que ho contamina tot. Els càntics, les rotllanes, els benvinguts passeu passeu, els trobarem a faltar el teu somriure, els silencis, els festivals i tot el que em deixo i que prefereixo no esmentar.

¿Hi ha res més cristià que la CUP, aquests protocristians de ferms principis?

I no és un tema d’ideologia. Com més laic, com més anti-Església, com més 'mangiapreti' millor. Hi ha res més cristià que la CUP? Hi ha res més cristià que aquests protocristians de ferms principis? Fins i tot la seva proposta d'expropiació de la catedral de Barcelona ¿no us recorda una mica l'expulsió dels mercaders del Temple? I les sandàlies de David Fernàndez? 'Bellissimo'. Seguim: el llaç groc. És exactament una nova versió del peix cristià, escollit com a signe de reconeixement entre cristians en èpoques de catacumbes. 'Peix', en grec, es diu ΙΧΘΥΣ, que resulta ser acrònim de 'Ἰησοῦς Χριστός, Θεοῦ ͑Υιός, Σωτήρ', és a dir, "Jesús Crist, fill de Déu, Salvador": vet aquí per què els primers cristians feien servir la figura d'un peix com a símbol de Jesús.

Ara, ¿Catalunya és més cristiana, o més propera a una tradició judaica? Em sembla que hi ha molts dels caràcters de l’esperit jueu. En la religió cristiana tot està revelat. Tot està dit, aquell que el profeta havia d'anunciar ja ha vingut. Només cal tornar-ho a llegir, bé, i entendre-ho. No hi ha espai per a profetes; el Messies (plural en català?) ja ha estat anunciat i ha arribat per morir i fer de tot un. I els jueus, mentrestant, encara esperen (com els catalans, no?), esperen un Messies, patint intrínsecament el trauma de la destrucció del Temple on desitgen tornar. I sembla que també els catalans en necessitin un desesperadament. Així doncs, ràpidament idolatren figures, ara bé, per després crucificar-les. Com els jueus amb Jesús. Potser d'aquí ve aquesta omnipresent nostàlgia per un quelcom, nostàlgia que ho envaeix tot. Tothom a Catalunya es veu separat d’aquella cosa que cadascú té en el cor encara que no la sàpiga explicar. Pot ser un trauma de separació. Com el nom de IAVH, el Tetragrama (no es podia pronunciar fora del Temple, era millor fer servir ELOYM) que la càbala del Renaixement explica separat després de la Caiguda (el trencament del nom de Déu seguia la separació entre Déu i l'home que significava l'expulsió del Paradís), i que segons Pico della Mirandola es torna a unir només gràcies a Jesús. A Catalunya tothom vol tornar a 'lligar-se'. 'Re-lligar-se', 're-ligió', doncs. El dossier de l’ARA no ho deia tot. 

Més religiosos que els catalans no n’hi ha. La seva fe ho prova. I els màrtirs

Tal volta per aquest motiu es té la sensació que mai res s’acaba, com deia en Basté (Encara ho diu? Fa molt que no ho sento). El hàmster sempre a la seva roda, circular, com un calendari circular en un etern "solve et coagula" ("dissol i coagula", utilitzat en l'alquímia) que ha de portar Catalunya a una nova Edat d’Or. I per a molts ara estem en l'època del 'solve', necessària per coagular-se després. Atenció, perquè el 'solve' quasi sempre implica foc.

En fi. Ho torno a dir, més religiosos que els catalans no n’hi ha. La seva fe ho prova. Perdó, Fe. I els màrtirs. Veieu algun altre poble amb tanta Fe a Europa? D’acord, pot ser que a Venècia m’hagi il·luminat. O que hagi pres massa 'spritz'. Us deixo, que arriba l’'acqua alta'. O arriba el diluvi, potser? Ui... 'Solve et coagula'.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF