Publicitat
Publicitat

L’ombra de Catalunya sobre el Vèneto i la Llombardia

L’1-O ho contamina tot. Fins i tot aquells dos referenda (ho escric en llatí) al Vèneto i a la Llombardia, pensats per ser plàcids i tranquils. Sí, el 22 d’octubre estan cridats a votar uns 16 milions de ciutadans d’aquestes dues regions, les més riques d’Itàlia. Dos referèndums consultius. No tenen cap valor vinculant i criden al vot amb una pregunta simple al Vèneto -“¿Vols que a la regió del Vèneto siguin atribuïdes formes ulteriors i condicions particulars d’autonomia?”- i una de més prudent i formal a la Llombardia. Tots dos s’emparen en l’article 116 del títol V de la Constitució italiana, que esmenta una facultat genèrica de les regions per demanar més recursos. Bàsicament, a causa del dèficit fiscal es demanen més instruments. No estem parlant, doncs, d’una hipotètica secessió. Una petició al Vèneto d’una consulta en aquest sentit va ser rebutjada pel Tribunal Constitucional italià el 2015. Per què es vota el 22 d’octubre? Perquè és l’efemèride de la votació que va aprovar l’entrada del Vèneto al Regne d’Itàlia el 1866. Un referèndum, aquell, que, segons els últims estudis, va ser una veritable bajanada, sense cap mena de control i ple d’irregularitats. I sembla que molts ciutadans del Vèneto no estaven gaire contents de deixar els austríacs per abraçar els Savoia. (Impressiona, de tota manera, que fa 151 anys s’optés per fer servir l’eina referendària per prendre una decisió cabdal com aquesta. Fa 151 anys. Esclar que no existien ni el PP, ni Cs ni el PSOE). Dues consultes descafeïnades, doncs, en principi amb poca possibilitat d’incidir en l’executiu i el legislatiu de Roma. Pensem que, si el resultat dels referenda (ho poso en llatí) donés suport a la voluntat de més autonomia, s’hauria de redactar una proposta de llei per presentar-la a les dues cambres parlamentàries i esperar una aprovació en majoria absoluta en totes dues. Més difícil, impossible. L’1-O, però, ho torno a dir, ho contamina tot. Ha donat més valor a una iniciativa aigualida i que, previsiblement, hauria tingut dificultats per arribar a una participació elevada.

Les abraçades, el clima assembleari en què tothom se sent part d’un tot, les llàgrimes, l’èpica no formen part de l’imaginari a Itàlia

Ha provocat turbulències a l’interior de la Lliga Nord posant en evidència el seu secretari federal, Matteo Salvini -la voluntat del qual és fer de la Lliga Nord un partit a l’estil del Front Nacional de Marine Le Pen-, que va condemnar l’1-O com a iniciativa fora de la Constitució, a diferència de l’opinió dels presidents de la Llombardia i el Vèneto, Maroni i Zaia, de cultura independentista i lligats al territori. Molts votaran amb Catalunya al cap, encara que una evolució com la que ha anat prenent forma aquí és impensable al Vèneto o la Llombardia. La contínua comunió entre els partidaris de la independència, les banderes, les pancartes, els càntics, les rotllanes, les abraçades, el clima assembleari en què tothom se sent part d’un tot, les llàgrimes, l’èpica no formen part de l’imaginari a Itàlia. La reacció a l’oblit de les identitats dels pobles ha consistit en un refugi en l’individualisme més estricte, que s’uneix a la proverbial desconfiança per les institucions públiques. I la reacció davant un vot consultiu que donés per certa la nul·la voluntat de l’estat en eventuals concessions podria tancar encara més la gent en una còmoda esfera personal en què tothom lluita per la independència, això sí, la seva, la de la seva família i la seva empresa, vivint en una perenne relació esquizofrènica amb una identitat nacional italiana que reemplaça o és reemplaçada per la regional segons la conveniència del moment. Com l’orgull que tothom té pel “ made in Italy ”, fet diferencial que aixopluga tots els italians, del nord al sud, embruixats pel parmesà, els Ferrari o el prosecco. A diferència de la península Ibèrica i un “ made in Spain ” d’unes característiques incertes i amb poc carisma.

És evident, però, que a Europa alguna cosa s’està movent, i és necessari que, en temps de pau, quan no hi ha cap força que les retingui, les aspiracions dels pobles tinguin una sortida adaptada per a cada cas. Madrid ha decidit que la millor opció és un dur control policial, una solució que a curt termini pot funcionar, però que, tanmateix, agreuja els problemes a la llarga. Roma ha optat per deixar fer un referèndum consultiu de poc valor amb una previsible tàctica de mur de goma i d’empantanegament, però una cosa és evident: que la voluntat popular tindrà l’última paraula, i els estats o les entitats supranacionals com la Comunitat Europea han d’actuar. Ràpid.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF