11/10/2011

El pitjor enemic d'Israel és Israel?

4 min

The New York TimesDurant dècades, els líders palestins semblaven els pitjors enemics del seu propi poble. Els radicals palestins provocaven l'hostilitat d'Occident, i quan els líders bel·licosos recorrien als segrestos i als projectils, feien malbé la causa palestina arreu del món. Donaven força als colons i als partidaris israelians de la línia dura, i al mateix temps treien els budells als moderats (colons) israelians.

Darrerament, el món s'ha girat de cap per avall. I ara és Israel qui està amenaçat, sobretot pels seus líders i els partidaris de postures maximalistes. El primer ministre, Benjamin Netanyahu, està aïllant el seu país i -diguem-ho clar- la seva línia dura en relació amb els assentaments fa tot l'efecte d'una política de suïcidi nacional.

No hi ha res més corrosiu que el creixement dels assentaments israelians, perquè erosionen l'esperança d'un futur acord de pau.

L'últim pas en fals de Netanyahu va arribar després que l'administració Obama s'hagi hagut d'humiliar-se exercint una intensa pressió diplomàtica per bloquejar el reconeixement de l'estat palestí a l'ONU. En uns moments en els quals el president Obama tenia un grapat d'altres coses a fer -com ara evitar un desastre econòmic general- els Estats Units van malversar la bona disposició dels altres països amenaçant de vetar l'estat palestí, que tothom vol afavorir.

Amb els Estats Units embarcats en aquesta batalla diplomàtica a l'ONU, la setmana passada Israel va anunciar la creació de 1.100 nous habitatges en una part de Jerusalem fora de les fronteres del 1967. En comptes de mostrar-se agraït amb Obama, Netanyahu li ficava el dit a l'ull.

Sí, en efecte, ja puc imaginar-me les reaccions d'irritació: sóc conscient que molts consideren que Jerusalem ha de pertànyer a Israel en qualsevol escenari de pau i que, per tant, els assentaments allà no compten. Però si aquesta és la vostra posició, aleshores digueu adéu a qualsevol pla. Tot negociador sap quin és el marc de referència per a un acord de pau: els límits del 1967 amb intercanvis de territoris, amb Jerusalem com a capital de tots dos estats, l'israelià i el palestí, afectat només per un dret nominal de retorn. Insistir en una Jerusalem completament israeliana vol dir simplement renunciar per sempre més a qualsevol acord de pau.

L'antic president Bill Clinton va dir rotundament al setembre que Netanyahu era responsable del fracàs del procés de pau a l'Orient Mitjà. Un factor de fons, que Clinton ha assenyalat encertadament, és el canvi demogràfic i polític que ha experimentat la societat israeliana, pel qual el país ha esdevingut més conservador en matèria de fronteres i territoris.

Sens dubte, Netanyahu no és ni de lluny l'únic obstacle per a la pau. Els palestins estan dividits, amb Hamàs controlant Gaza. I Hamàs no només reprimeix el seu poble sinó que destrueix el moviment de pau a Israel. Això és el més trist de tot el que passa al Pròxim Orient: els partidaris de la línia dura, com Hamàs, donen força a partidaris de la línia dura, com Netanyahu.

Ara afrontem un període perillós al Pròxim Orient. La majoria dels palestins sembla que creuen que el procés de pau d'Oslo ha fracassat. I sembla que els israelians hi estan d'acord, i dos de cada tres creuen, segons un sondeig d'opinió publicat recentment pel diari Yediot Aharonot , que no hi haurà mai cap possibilitat de pau amb els palestins.

La màxima esperança dels palestins és un important moviment popular de resistència pacífica no violenta, dirigit contra els assentaments il·legals de Cisjordània, encapçalat per dones i inspirat en les obres de Mahatma Gandhi i de Martin Luther King. Cada vegada més palestins adopten variants d'aquest model, tot i que de vegades ho espatllen determinant que la no violència inclou el llançament de pedres i atorgant un paper capdavanter a joves exaltats.

Les forces de defensa israelianes estan preparades per enfrontar-se als homes bomba i als projectils de Hezbol·lah; però no estic segur que puguin vèncer les dones palestines que tallen les carreteres d'accés als establiments il·legals i estan decidides a suportar els gasos lacrimògens i les porres, i pengen puntualment els vídeos a YouTube.

Netanyahu també ha fet malbé la seguretat d'Israel trencant els ponts de diàleg amb l'amic més important d'Israel a la regió, Turquia. Ara hi ha, a més, el risc de confrontacions entre els vaixells de guerra israelians i els turcs al Mediterrani. Aquesta és una de raons per les quals el secretari de defensa dels EUA, Leon Panetta, va recriminar ara fa uns dies al govern israelià el seu aïllament diplomàtic.

A partir d'aquí, doncs, cap on tirar? Si no hi ha un avenç cap a un pla de pau aviat i els israelians continuen l'ocupació, aleshores haurien de concedir el dret de vot a tots els palestins de les àrees que controlen. Si els jueus de Cisjordània poden votar, els Palestins de la zona també haurien de poder-ho fer.

Això és el que significa la democràcia: la gent té el dret de votar el govern que controla la seva vida. Alguns dels meus amics israelians pensaran que sóc injust i dur, per aplicar un doble barem i centrar-me en els defectes israelians sense ser tan estricte amb altres països de la regió. És prou cert, ho admeto. Aplico un barem més estricte als aliats propers als EUA, com ara Israel, que percep enormes ajudes dels EUA.

Els amics no deixen que els seus amics condueixin beguts, o condueixin la seva diplomàcia de manera que s'allunyi de qualsevol esperança de pau. Actualment sembla tot sovint que els dirigents israelians són els pitjors enemics del país, i assenyalar-ho és un acte d'amistat.

stats