23/06/2012

Els iranians volen divertir-se

4 min

Un dels pitjors falsos tòpics que circulen a Occident sobre els iranians és que són uns fanàtics religiosos. Aproximadament la meitat dels iranians són menors de 25 anys i tenen un bon nivell educatiu, perquè el règim ho ha fet força bé en aquest terreny. En el viatge que he fet per l'Iran, durant el qual he recorregut uns 2.500 quilòmetres per carretera, m'ha cridat l'atenció el fet que molts d'ells comparteixen els valors nord-americans i busquen la diversió en lloc del fanatisme. Semblen més interessats en els parcs d'atraccions (que són omnipresents a l'Iran) que no en les mesquites.

"En realitat, els joves no van a les mesquites", em va dir, a l'est de l'Iran, un home de 23 anys, que va afegir amb to alegre: "Busquem altres maneres de divertir-nos".

Em va dir que beu alcohol -és il·legal però n'hi ha a tot arreu- i, fins fa poc, consumia drogues. Les autoritats iranianes insinuen que potser un 10% de la població consumeix drogues il·legals, tradicionalment opi i heroïna, però cada vegada més també metamfetamines.

Aquest home va participar en les protestes democràtiques del 2009, però aleshores va estar detingut uns quants dies i, a conseqüència dels maltractaments físics, va perdre una dent. Això el va allunyar de la política i ara, com molts altres, només vol anar-se'n a l'estranger.

Al nord-oest aquest sentiment de desesperança ha portat alguns joves iranians d'origen ètnic turc a adherir-se al secessionisme i a buscar la unió amb l'Azerbaidjan. Als partits de futbol que es juguen a Tabriz, els aficionats provoquen de vegades la indignació de les autoritats en cridar consignes secessionistes.

Ningú s'imaginaria mai que un novaiorquès pogués ruboritzar-se a Teheran, però em va deixar estupefacte veure la manera de lligar dels que buscaven l'aventura d'una nit: nois amb cotxes ostentosos tiren la canya a les dones, hi xerren i després se'n van junts en cotxe. També hi ha prostitució: el 2008 van arrestar l'excap de policia de Teheran en un bordell juntament amb sis prostitutes.

Cal recordar que l'Iran és el país on han nascut severs aiatol·làs, però també l'hedonisme romàntic d' El Rubaiyat d'Omar Khayyam, on es diu, per exemple: "¿De debò creus que Déu, que ha creat les vinyes, pot voler alhora que beure sigui un pecat"?

En la dècada del 1970, joves iranians descontents es van rebel·lar contra un règim secular corrupte i van abraçar una modalitat ascètica de l'islam. Ara es rebel·len contra un règim religiós corrupte i defensen la llibertat personal i, en alguns casos, fins i tot el sexe, les drogues i el rock'n'roll.

També n'hi ha molts que tenen una bona opinió dels Estats Units, i això és força sorprenent. Al Pakistan, l'Afganistan i Egipte, els nord-americans aboquem milers de milions de dòlars en ajudes, però gairebé sempre ens odien. En canvi, vinc a l'Iran i la gent em regala coses!

Aquesta cultura juvenil iraniana es nodreix d'internet -hi ha ordinador en dos terços de les llars iranianes- i de la televisió per satèl·lit, que, tot i que està prohibida, està molt estesa. Una enquesta telefònica feta per BBG/Gallup al març va revelar que un terç dels iranians reconeixien que havien mirat la televisió per satèl·lit la setmana anterior, però el nombre real de persones podria ser molt més elevat.

"La influència de la televisió per satèl·lit és molt important", diu una noia que, segons explica, d'entrada es va quedar horroritzada quan va veure que a Turquia hi havia musulmanes que portaven biquini, però amb el temps va arribar a la conclusió que hi ha més d'una manera de viure.

La policia fa batudes per confiscar antenes parabòliques i pot imposar als propietaris multes de fins a 400 dòlars, però no són gaire eficients.

"Veus que són policies que s'emporten les parabòliques i no els obres la porta", diu l'amo d'una botiga de Gorgan. "O sigui que agafen la parabòlica i se'n van" sense posar la multa.

Per tot arreu hi ha música, vídeos i videojocs piratejats. Un joc molt popular ara -tot i que està prohibit- és Battlefield 3, en què l'exèrcit dels EUA assalta Teheran. En una casa on vaig anar de visita els nens estaven jugant amb el videojoc Grand Theft Auto.

Aquests joves són el futur de l'Iran i poden ser els nostres aliats. Però, tot i que tenim una estratègia pel que fa a les negociacions nuclears, no estic gens segur que Occident tingui una estratègia específica per a l'Iran.

Els polítics occidentals consideren que l'Iran és un país de fanàtics, com van fer amb la Xina en la dècada del 1960. Es va parlar aleshores d'una intervenció militar contra la Xina i, si ens haguéssim decantat per aquesta opció, a Pequín potser encara governarien els maoistes: la Xina seria una versió ampliada de Corea del Nord.

El meu viatge per carretera a través de l'Iran m'ha convençut que aquí també hi haurà un canvi, sempre que tinguem paciència i no interferim en les forces subterrànies que estan en acció: un nivell educatiu cada vegada més alt, una classe mitjana en expansió, una creixent frustració econòmica i l'erosió del monopoli de la informació, ara en mans del govern. Tinc el pressentiment que, si no hi ha una guerra entre l'Iran i Occident -que probablement reforçaria el règim-, els polítics de l'ala dura acabaran igual que Mao, i al final l'Iran s'assemblarà una mica a Turquia.

Recordo un jove que vaig conèixer i que em va dir queixós: "És normal que un noi i una noia vulguin estar junts. ¿Què hi ha de dolent en això?"

Els romàntics estan al nostre costat i són molt més nombrosos que els fanàtics. Hem d'apostar per ells, no per les bombes, com a agents del canvi.

stats