Misc 25/04/2011

'Tres tasses de te', vessades

i
Nicholas D. Kristof
4 min

Una de les persones que més he admirat els últims anys és en Greg Mortenson. És un antic alpinista que, després d'un intent fallit d'escalar el K2, el segon pic més alt del planeta, es va posar a construir escoles al Pakistan i l'Afganistan. En el tracte personal, en Greg és humil, viu i terriblement desordenat. Una vegada, quan havia de fer un discurs, va arribar mitja hora tard i caminant amb només una sabata; després va mantenir el públic embadalit durant mitja hora amb el seu projecte de construir la pau a través de les escoles.

En Greg s'ha passat moltes hores recorrent l'Afganistan i el Pakistan, creant escoles en llocs inversemblants i treballant fins a l'extenuació. En comptes de moure's amunt i avall escortat i en un jeep, es vesteix com els autòctons i fa servir transports locals per passar desapercebut. Només es lamenta de passar-se massa temps rodant pels camins i massa poc amb la seva dona, Tara Bishop, i els seus dos fills, Amira i Khyber.

En Greg és amic meu, l'he elogiat a la meva columna i he convidat a dinar a casa la seva família. Ell ha fet promoció del meu últim llibre Half the Sky ( La meitat del cel ) i jo he llegit el seu llibre Three Cups of Tea ( Tres tasses de te , 2007) a la meva filla. Ell, sens dubte, ha educat milers de criatures, i ha estat candidat al premi Nobel de la pau.

I ara el treball de la seva vida penja d'un fil com a conseqüència d'una emissió de l'informatiu nord-americà 60 minuts i d'un escrit penjat a internet pel periodista Jon Krakauer, antic partidari d'en Greg. S'han llançat moltes acusacions contra en Greg: s'ha dit que distorsionava el relat de la seva iniciació en la construcció d'escoles, mentia en relació amb un segrest dramàtic, exagerava en el recompte d'escoles creades i dirigides, i feia servir la seva organització benèfica, el Central Asia Institute, "com si fos el seu caixer automàtic personal". El fiscal general de Montana (la seu principal de la seva organització benèfica) ha obert una investigació arran d'aquestes acusacions.

Jo no sé què pensar-ne. Una part de mi desitjaria que tot aquest esforç periodístic s'hagués dedicat a destapar els tripijocs dels polítics que, en comptes d'utilitzar els recursos públics en benefici dels que més ho necessiten, els utilitzen a favor dels patrocinadors de les seves campanyes; però això no és cap resposta. Les preguntes que plantegen els crítics són prou serioses per merèixer millors respostes: hem de controlar tant els creadors d'escoles com els grans potentats.

En principi, m'inclino per reservar-me el judici fins que no en sapiguem més detalls, ja que pot ser que la mala organització expliqui més coses que no la mala voluntat. Em preocupa molt el fet que només un 41% dels diners ingressats el 2009 anés a parar a la construcció d'escoles; en Greg, per la seva naturalesa, té més de fundador visionari que no del disciplinat executiu en cap que faria falta per dirigir una organització benèfica que mou 20 milions de dòlars l'any. D'altra banda, m'agradaria atorgar el benefici del dubte a algú que ha arriscat la seva vida per alguns dels pobles menys escoltats de la Terra.

He visitat alguna de les escoles d'en Greg a l'Afganistan, i el que vaig veure funcionava. En les seves escoles, les noies estaven contentíssimes de poder rebre una educació. Les dones aprenien una professió, com ara la costura. Em va semblar que aquestes escoles eren alguns dels llocs més feliços que es poden trobar a l'Afganistan.

Crec també que en Greg tenia tota la raó en alguns aspectes molt bàsics. Tenia raó amb referència a la necessitat de la presència nord-americana en el món àrab. Tenia raó en la seva convicció que crear escoles ajuda més a promoure l'estabilitat que no pas llançar bombes. Tenia raó en la força transformadora de l'educació, sobretot l'educació de les noies. Tenia raó en la necessitat d'escoltar la gent del país -sí, prenent una tassa de té, i una altra, i una altra- en comptes de dictar ordres.

Em fa por que escàndols com aquest -o les controvèrsies sobre les microfinances a l'Índia i Bangla Desh- facin que els nord-americans es tornin descreguts i quedin desil·lusionats. I és veritat que en la seva lluita per aconseguir diners, els grups d'ajuda exageren els resultats que es poden obtenir. Ajudar la gent és més difícil del que sembla, i poca gent s'hi baralla amb tanta insistència com els membres de les organitzacions benèfiques.

La meva dona i jo, després d'escriure Half the Sky , vam decidir que no posaríem en marxa la nostra pròpia fundació o organització d'ajuda, sinó que només faríem servir el nostre llibre i el nostre lloc web per redirigir els nostres lectors cap a altres grups d'ajuda (en part perquè repartir els diners d'una manera eficient és una feina molt difícil i arriscada).

La indignació contra el treball d'en Greg m'entristeix. Els que en sortiran més perjudicats no seran (i jo m'hi compto) els que veuen com desacrediten una persona admirada, ni tampoc en Greg mateix, sinó una munió de criatures de l'Afganistan, que com a resultat de tot això perdran l'oportunitat de tenir una educació. Que ningú no oblidi que en Greg, fins i tot si es confirmen les acusacions, ha creat més escoles i ha transformat la vida de més criatures del que cap de nosaltres ho farà mai.

Mentre filtrem el que hi ha de veritat en aquestes acusacions, no podem deixar que aquest enrenou ens enfosqueixi el missatge de la possibilitat d'un canvi.

En els llibres d'en Greg Mortenson hi pot haver, o no, fabulació; però no hi ha res de fictici en el fet que alguns patrocinadors americans i els habitants de molts pobles de l'Afganistan deixessin de banda les seves diferències i prejudicis i cooperessin per construir escoles, i un món millor.

stats