23/10/2011

Ocupem les aules

4 min

Ocupa Wall Street posa un focus interessant sobre un dels reptes fonamentals que plantegen els Estats Units actualment: la desigualtat que fa que l'1% més ric dels nord-americans acumulin una riquesa més gran que la que tenen el 90% inferior.La major part dels remeis involucren canvis en el sistema d'impostos i regulacions, i tot això seria útil. Però el pas que realment faria més per reduir la desigualtat no té res a veure amb les finances: és l'expansió de l'educació en la primera infància.

Com? Potser això semblarà ingenu i estrafolari a molts dels que s'irriten per les desigualtats i creuen que el primer que cal fer és ficar uns quants banquers a la presó; però tot i que part del problema són els impostos increïblement baixos que paguen els multimilionaris, una font més important de desigualtat estructural és el fet que molts joves mai no arriben a obtenir les destreses necessàries per competir. Estan, senzillament, deixats de banda.

"Aquí comença la desigualtat", em deia Kathleen McCartney, degana de l'Escola de Postgrau de la Facultat d'Educació de Harvard mentre em mostrava un quadre sinòptic que evidenciava que ja abans del parvulari existeixen diferències de rendiment rellevants entre els alumnes rics i els pobres. Més endavant, a l'escola, aquestes diferències creixen.

"La raó per la qual l'educació en la primera infància és important és que aleshores es construeixen els fonaments per a l'èxit escolar -deia-. I l'èxit alimenta l'èxit".

Quan informo sobre la pobresa a Nova York, o bé a Sierra Leone, hi trobo sempre un tret comú: que una bona educació sol ser l'ascensor més segur per sortir de la pobresa. Un altre tret comú: tant a l'Àfrica com als Estats Units els nens més desfavorits no tenen l'oportunitat de pujar a aquest ascensor.

Potser sembla absurd demanar l'expansió de l'educació en la primera infància just quan s'estan retallant els pressupostos. Amb tot, James Heckman, de la Universitat de Chicago, premi Nobel d'economia, ha demostrat que les inversions en educació durant la primera infància paguen el que costen. De fet, afirma que retornen un 7% més, és a dir, més que moltes inversions a Wall Street.

"A partir dels vuit anys, l'escola només fa un paper secundari en l'augment o la reducció de les diferències -sosté Heckmant en un rellevant article publicat a la revistaAmerican Educator-. És indispensable canviar la mirada que tenim sobre l'educació. Hauríem d'invertir en l'etapa preescolar, des del naixement fins als cinc anys".

Una de les iniciatives més estudiades en aquest camp és el Perry Preschool Program, impulsat per un comitè de professionals de l'educació que, en els anys 60, treballaven amb nens negres desfavorits de Michigan. Comparats amb un grup de control, aquests alumnes tenien un 22% més de probabilitats d'acabar la secundària i eren detinguts per delictes greus menys de la meitat de vegades. Tenien la meitat de probabilitat d'haver de rebre ajut estatal i tres vegades més probabilitats de posseir una casa.

No voldríem que aquestes estadístiques, o les del també molt estudiat Abecedarian Project, de Carolina del Nord, aixequessin un excés d'entusiasme en nosaltres. Va ser un programa petit, i moltes iniciatives contra la pobresa funcionen de meravella quan es tracta d'un experiment però s'ensorren quan es fan a gran escala. Amb tot, recerques recents indiquen que l'educació durant la primera infància pot funcionar fins i tot a escala real.

Considerem, per exemple, el Head Start Program, que funciona des dels anys 60 i que cada any beneficia més de 900.000 nens amb un baix nivell d'ingressos. El Head Start Program té defectes, i els investigadors han vist que tot i que servia per millorar els resultats en els tests, les millores eren transitòries. Per tant, semblava que el Head Start Program no proporcionava millores permanents i ha estat criticat àmpliament. Però no ens precipitem. Un dels professors de Harvard que he entrevistat, David Deming, compara els resultats dels nens que van participar en el programa amb els de persones en situació homòloga que no hi van participar. Deming va veure que els crítics tenien raó a dir que les millores en la puntuació dels tests desapareixien ràpidament; però en altres àmbits, potser més importants, va constatar que el Head Start Program tenia un impacte rellevant a llarg termini: els antics participants en el programa tenen una probabilitat significativament més baixa que els seus homòlegs de repetir curs, de patir problemes de salut associats a la pobresa i de tenir diagnosticades dificultats d'aprenentatge. Els alumnes del Head Start Program tenen més probabilitat que els seus homòlegs d'acabar la secundària i arribar a la universitat. Deming va trobar que, en aquesta mena de resultats, el Head Start Program tenia el 80% de l'impacte del Perry Program: un resultat admirable. Alguna cosa semblant es podria dir també del programa de preparvulari a gran escala que s'aplica actualment a Boston: Hirokazu Yoshikawa i Christina Weiland, tots dos de Harvard, van constatar que eliminava la diferència entre llatins i blancs en els tests i reduïa la distància entre negres i blancs.

Durant la campanya electoral, el president Barack Obama va parlar sovint de l'educació en la primera infància, i segurament està d'acord amb tot el que he dit. No obstant això, el tema ha desaparegut de l'agenda. És una llàstima, perquè la pregunta no és si ens podem permetre l'educació en la primera infància, sinó si ens podem permetre no proporcionar-la. Podem triar gastar els diners en presons o gastar-los, en menys quantitat, en educació en la primera infància, per ajudar a construir un país més just i millor.

stats